PER QUÈ LA RELIGIÓ HA D'ESTAR A L'ESCOLA?

El bisbe de Donostia i responsable d’Educació de les Diòcesis Basques, José Ignacio Munilla, ha ofert vàries respostes a la pregunta que ell mateix proposa: “Per què la religió ha de figurar com assignatura en l’escola?. Naturalment, les autocontestacions que exposa són interessades i amb un caire polític molt ben definit, però no necessàriament assumibles per tothom, perquè a més d’anar-se’n en raons en ànim d’armar brega, les desqualificacions de l’acció política s’hi plouen i deixa els polítics com un autèntic drap brut. Ens vol fer creure que la societat sense religió, sense déu, és inviable. Però caldria preguntar-li al bisbe Munilla quina religió i quin déu de tots és qui configura la base dels principis morals i de les obligacions socials de la societat actual? És el déu cristià, el dels indis Brahma, Shiva, Visnu, l’egipci Ra, el dels azteques Tlaloc o Quetzalcóatl, o el islàmic Ala? Ningú no ho pot decidir, perquè ningú no ho sap. Les evidències per creure en Brahma o Tlaloc són les mateixes que per creure en el déu dels cristians o en Alà. No existeix cap prova contundent i clarificadora al respecte, i per tant, ningú no pot afirmar que un déu és més vertader que un altre, ni ningú no pot demostrar que el món fou creat per un déu o per un altre de diferent.
Totes les civilitzacions han creat les seues religions, els seus déus, els seus profetes, els seus miracles i els seus gurus, homenots, bruixots, rectors i mestres que han ensenyat a creure en un ser superior, però el fet de què molta gent pense que la religió i la fe són fonamentals per esbrinar que és el bo i el dolent, el just i l’injust, el correcte i l’incorrecte, no vol dir que això ha de ser així necessàriament i que t’ho hages de creure fil per randa. Si revisem la història, i contemplen el món actual, veurem que la majoria de les atrocitats s’hi han comés per motius religiosos i en nom de déu, per persones molt devotes del seu déu. Recordem només la Santa Inquisició, i actualment la gihad islàmica, i en açò no vull dir, que un ateu és millor persona que un creient, ni pretenc fer ratlles per separar bons de dolents, perquè, en poques paraules, de Joseps, Joans i ases n’hi ha per totes les cases. El que vull manifestar és que sense la religió a les aules, o amb ella, continuarà havent gent bona que farà coses adients, actuarà amb decència i honradesa i dignificarà el fet de ser persona, i altres, en canvi, que actuaran totalment en sentit contrari, i seran unes males pècores que no voldran saber de històries més enllà del seus nassos. I això per què? Doncs, perquè la religió no té la patent exclusiva per sustentar la moral de les persones. Ser una persona de bé, solidaria, coherent, amigable, una persona fonamentalment bona és el compendi de moltes coses, de la família, de la interacció de les seues genètiques, de la influència de l’entorn personal, de la socialització que es produeix durant el desenvolupament de xiquet a adult, de les circumstàncies viscudes, de l’educació rebuda, dels propòsits personals, però no exclusivament de la religió.
Ni cap religió ni cap déu tenen cabuda en molts debats de la societat actual – ni en les aules – perquè si no, en un examen de mínims seria molt fàcil arribar a la conclusió que la religió és innecessària i déu, inexistent. Només cal mirar de front el món i tractar d’explicar en nom de quin déu estan passant les coses que passen i preguntar-se, quin déu de tots consentis tanta desgracia, tanta por, tanta mort, tanta fam, tanta inhumanitat i tanta insolidaritat.
“La ignorancia suele ser muy atrevida, e incluso, con frecuencia, falta de respeto”, afirma el bisbe. És cert, però la supèrbia també, i superb és qui creu estar sempre en possessió de tota la raó i desautoritza qui no pensa com ell.