AVUI ESTIC DESOLAT

Avui estic desolat i sense ganes de romandre al feisbuc picant el botó de m’agrada. Em trobe afligit i amb el cap immers en un remolí de frustració, perquè poques coses tenim que ens condueixen a la victòria del nostre poble, en la guerra somorta que mantenim pels abusos que els governs de la Generalitat Valenciana i de Madrid estan portant a terme en contra de nosaltres i el nostre País. No fa gaire ens negaren la TV3, ahir desconnectaren RTVV i ara, en premeditació, nocturnitat i traïdoria han emmudit, en tot el País Valencià, Catalunya Ràdio i CAT, últims bastions que ens quedaven per escoltar periodisme en la nostra llengua. Si fem una mica de memòria – no massa, és cert – recordarem que també ens han furtat tots els establiments genuïnament valencians que suportaven l’economia del País: el banc de València, espoliat fins a la mort; Bankia, unió de les caixes de Castelló, de Sagunt i de València, entre altres, caiguda en fallida per una fusió que no calia i per la mala gestió d’uns administradors que se n’han eixit de rosetes i en selles d’or on posar els seus culs pudents (Rato, Zaplana, Olivas, Camps...). No tenim diaris, ni periòdics, llevat d’alguns pocs de molt bona voluntat i poc de pes, on llegir que passa pel món en la llengua que hem mamat. Un desastre.
No importa gens que l’apagada de TVE i CAT haja estat la conseqüència d’una denuncia interposada pel Círculo Cívico Valenciano, una entitat anticatalanista que tots sabem com funciona. Però si no ho haguera fet aquesta entitat ho haguera fet una altra, perquè tota aquesta gentola campa pels nostres carrers ufanosos de ser el que són i el que representen. Contents d’anar ofegant sistemàticament totes les veus, totes les lletres i totes les imatges en la nostra llengua i amb l’únic propòsit d’exterminar tot el que faça olor a valencià. Si les lleis internacionals – que els importa un rave el País Valencià – no ho prohibiren, aquesta púrria merdosa crearia un nou Auschwitz, o un Banjica, o un Falstad o un Mauthausen on cremar-nos a tots i esborrar-nos de una vegada per sempre més.
I nosaltres què? Hi aniríem com van els borregos a l’escorxador: belant i resignats a la nostra mala sort.
Què més necessitem que ens facen per revoltar-nos amb passió, convenciment, força, decisió, seguretat, fe i aires de conquesta al cor? Quan serà que “assumirem la veu del poble i serem la veu del poble i serem, per sempre, poble” ? Quan decidirem escapar de la “llarga nit del nostre poble”. Quant estem disposats a posar per defensar que no ens conformem en morir dia a dia a mans d’uns quàquers, paràsits i lladres, que juguen amb nosaltres, valent-se de la nostra desídia i la falta de collons per eixir al carrer com eixen els valents? “Potser ens maten o potser se’n riguen, potser ens delaten... Allò que val és la consciència de no ser es si no s’és poble”
Ens podran llevar la vida, però mai la raó i la llibertat.

VISCA EL PAÍS VALENCIÀ LLIURE I REPUBLICÀ