Imagine
que s’alçaran moltes veus contra la prima que cobrarien tots els jugadors, i el
cos tècnic de la selecció espanyola de futbol, en cas de guanyar el mundial,
que seria la gens menyspreable quantitat de 720.000 euros. Això és el desgavell
més gran de la història dels mundials de futbol, i encara més, si la comparació,
amb països amb economies més potents que l’espanyola (Alemanya, Bèlgica,
Holanda...) resulta altament a favor de la selecció espanyola. Fins i tot,
jugant la final i no guanyant-la, encara serien els millor pagats del mundial.
És cert que la FIFA donarà
25 milions d’euros a l’equip guanyador, però en qualsevol cas, i considerant l’estat
de la societat actual espanyola, on hi ha 900.000 aturats de llarga durada de
25 anys; 1.623.000 aturats, també de llarga durada, entre els 25 i els 30 anys;
que quan s’acabe el curs escolar, i tanquen els menjadors escolars, molts xiquets
no tindran on menjar; que un de cada tres xiquets (2,8 milions) viuen en risc
de pobresa i d’exclusió social, segons l’Eurostar; que la taxa de pobresa està
en 31,9% segons l’INE i que la societat espanyola en general, ha sofert
retallades tan descomunals i injustificades, per part del govern del PP, que l’han
endinsada en el pou de la misèria, d’on difícilment podran escapar, atenent tot
açò i més casos que per sabuts no cal explicar, cobrar eixes quantitats ingents
és, senzillament, indecent.
I jo em pregunte quants
diners haurien de donar-li a un investigador que, dia rere dia, persegueix el
càncer sense hores ni dies? Quants a un paleta que treballa dalt d’una bastida
a trenta metres d’alçada? Quants a un mestre que es parteix el pit formant els
nostres fills? Quants a una infermera que ens cura en l’hospital, a un poeta
que ens fa somiar, a un treballador siderometal·lúrgic que fabrica els nostres
electrodomèstics, a un pintor que llava la cara de les nostres cases, a un
treballador bancari explotat, a un forner...
Mereixen que ningú mire els
partits de la selecció espanyola, ni que se sume a ella, ni que l’aclame,
perquè la desmesura és tan gran que dóna vergonya pensar quants xiquets podrien
menjar durant aquestes vacances d’estiu en el sou d’un sol jugador o quants
llibres en podrien comprar o quants dependents podrien ser ajudats o quantes
problemes es podrien solucionar.
Jo no sóc, ni seré, amic de
la selecció espanyola, ni de l’equip tècnic, ni de res que tinga a veure amb
aquest món del futbol tan insidiós i tan abusiu, que ni té nom ni vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada