DIADA DE TOTS SANTS

Dia de Tardor. Humit i fred. I és que ja hem passat la diada de Tots Sants i toca fredor. Fa uns anys, la tradició manava treure la roba d'hivern, els abrics i les bufandes, per anar a visitar els difunts. En aquells dies el cementiri estava arrebossat de flors i presentava una activitat del tot inhabitual durant la resta de l'any: escales arreu per arribar a les tramades més altes dels nínxols, poalets plens d'aigua i draps fets de roba vella per netejar les tombes i flors preparades, envoltades en un paper de diari, per col·locar-les al cossiet que hi romania mut i deslluït la resta de l'any. I alguna velleta endolada, escassa de forces, que deixava caure minses flors de plàstic sobre un marbre envellit i clavillat. Després, asseguda a sobre d'un petit catre negre, quedava quieta, immòbil, com els morts erts dels taüts, i un segon més tard despertava del somni, es senyava sense encomanar-se al cel i marxava lenta i pesadament, amb el catre penjant-li del braç, la vida passada resseguida i tots els records desperts. Era bonic fer la visita als difunts i veure com era de curta la vida per alguns i de llarga per a altres. De què morien llavors? De tant de treballar per guanyar-se dos trossos de pa, de puta misèria com hi havia, d'un trist constipat sense aspirines, de la mort que sempre espera pacient i avariciosa. Ho recorde bé. Aquell dia era una festa pels ninets, com jo era llavors, un xiquet de cara blanca, vestit amb roba heretada dels majors i les butxaques buides. Quins dies aquells!!