EL NOU ORDRE MUNDIAL

Per no perdre de vista on estem, que som i que serem de continuar amb les mateixes polítiques, a les acaballes de la fi de l’any 2014 estant, cal fer una reflexió serena, però sense condicions prèvies, de tot el que ha succeït al llarg de l’any. Un examen polític, econòmic i social de tot allò que la posada en marxa del nou ordre mundial, que s’està construint des de l’Europa unida i els EE.UU, ha significat, i significa, en el dia a dia de la gent que vivim segons el vaivé del govern de torn.
A l’Espanya del bipartidisme, els dos grans partits nacionals es relleven en l’acció del govern, aplicant polítiques de la dreta més rància i dura els uns i democratacristiana, més que altra cosa, els altres, a l’albir d’un govern globalitzant europeu, que marca línies mestres, que el PP i el PSOE acaten amb submissió borreguera extrema i disciplina militar.
Tots dos partits, agafats de la mà, i units en una finalitat comuna, practiquen l’alternança per donar visos democràtics a una pseudodemocràcia que, començant pel cap de l’Estat, que és anomenat per lleis prefixades a eixe efecte, i acabant per l’acceptació a peus junts de governs europeus que ordenen, fan i desfan, i que se cuinen al si de les diferents organitzacions, també sense intervenció dels pobles, la democràcia real és més que dubtosa.
La línia a seguir està ben definida i és ben sabuda. El debilitament de la classe treballadora, l’empobriment de les condicions de treball, la disminució dels salaris, els contractes d’autèntica esclavitud, la rebaixa en les pensions, el declivi de la sanitat pública i de l’ensenyament, el malbaratament dels diners públics, l’abandonament a la seua sort dels depenents, la privatització d’empreses nacionals a favor d’interessos particulars, les dobles comptabilitats en els partits i el consentiment d’una corrupció generalitzada, factors tots ells sempre a favor dels més poderosos i en clar detriment d’una classe mitja anihilada, que gaudia d’un nivell de benestar acceptable, s’han aplicat, i s’apliquen, sense que els tremolen les mans ni la consciència.
A tal punt de precarietat hem arribat, que fins els salaris més misèrrims, i els treballs més esgotadors, avui són acceptats com un vertader manà en el desert. Els empresaris només ofereixen l’imprescindible per sobreviure diàriament amb una inestabilitat econòmica i moral impròpia de societats democràtiques i modernes del segle XXI. I clar, en aquestes condicions de supervivència estant, la resistència de la classe treballadora s’esquerda, sotmesa com està a una vergonyosa fragilitat del lloc de treball i a la por inherent a la facilitat extrema dels empresaris per fer fora un treballador. I si a aquesta situació afegim que l’empresariat carrega a les espatlles dels treballadors una falta de disposició al treball i una degradació moral, resulta difícil de creure que vivim en una societat en línia amb els països més desenvolupats. Tots aquests elements creen una situació de fatiga emocional, econòmica i familiar, que semblen ser indiferents als impulsors d’aquesta nova moral i d’aquest nou ordre mundial, que converteix els rics en immensament rics i enfonsa en la insuficiència estable als més necessitats.