QUÈ ÉS LA CLASSE MITJA

Què és la classe mitja? Qui gosa de dibuixar el segment d’eixa classe? Són aquells que guanyen més de vint-i-cinc mil euros anuals? Quin hauria de ser el màxim per a no crear subclasses entre els de menor sou i els de major?

Aquesta societat en què estem instal·lats, dirigida per uns il·luminats hereus dels antics Il·luminati i protagonistes directes del grup Bilderberg, que intenten formar un govern únic per a una Europa comunitària, administrada per un estat sota la imposició de lleis extremadament rígides i d’un ordre inalterable i malaltís, no té més eixida que la revolució. Una revolució que acabe trencant el nou ordre que ara ja estan implantant sibil·linament, i establir nous estats que administren l’erari públic amb polítiques més socials, més distributives, més solidaries i més justes. En resum, una societat amb punts de vista més progressistes que deixe d’assenyalar com un perill latent el pensament reformista. En cas contrari, aquesta societat ens condueix a un procés d’eliminació de la classe mitja com sempre s’ha entès i la configuració d’una societat amb tres franges de classificació: els rics, els pobres i els desallotjats socials. Els rics continuaran sent els de sempre i, en conseqüència, seguiran vivint com sempre: sous milionaris, pensions impensables i indemnitzacions estratosfèriques quan són obligats a deixar el càrrec que ocupen, encara que la gestió que hagen dut a terme estiga plena d’errors i malifetes (el cas de Rato i el de Blesa, per exemple). En la franja dels pobres entraran, tots en el mateix paquet, els treballadors que podran acabar el mes amb una certa normalitat, però sense tirar coets ni permetre’s massa alegries, i els que patiran el que no es pot dir per arribar a la fi de mes no endeutant-se o acudint a targes de crèdit per menjar la quarta setmana. Els desallotjats socials seran aquells que no treballen o treballen com esclaus per poc més que un tros de pa, els mendicants que estiren la mà a l’eixida dels supermercats, el que acudeixen als menjadors socials per omplir el pap, els que van a les associacions benèfiques a la recerca d’alguna pesa de roba en què cobrir-se del fred de la nit al ras i els emigrants enganyats per la falsa creença de què venien a un paradís i s’han trobat amb una societat en fallida. A més, aquesta classe tan multiforme servirà com a punt de mira on adreçar totes les queixes per la inseguretat que es pateix als carrers, pels atracaments a negocis honrats, pel terrorisme, pels atacs a les dones, pels robatoris al carrer i per tot allò que es pense que si ells no existiren, altres ciutadans viurien millor, vinculant així la pobresa amb la criminalitat i la il·legalitat.

Front a tot açò què hem de fer? Doncs una revolució incruenta però ferma i decidida. Nous models d’estat amb caps escollits en urnes democràtiques, nous governs i nova gent. Noves societats, en definitiva, en què la fi dels individus no siga tenir molt, sinó ser coherents i gaudir de normes morals que ajuden a la convivència, per combatre les polítiques que fan rics a uns pocs i ofeguen en la misèria a la majoria.