DE LES INVASIONS I EL TERRORISME

Està demostrat que la política continuada dels EE.UU, l’OTAN, i tots els seus acòlits, d’intervenir amb els exercits en conflictes que no son de la seua incumbència, si no és que hi ha molts diners a guanyar, és un fracàs total i absolut. Encara en diria més, és el detonant inexcusable d’una guerra declarada entre l’islam més radical i la resta del món. Amb la intervenció en Irak, per fer fora Sadam Hussein i aprofitar-se del seu petroli, no s’ha fet més que canviar roí per pitjor. Amb Sadam al poder l’Irak vivia sota una autèntica dictadura, una dictadura militar innegable, cruel, però laica, que permetia a les dones estudiar i treballar, vestir com cadascú volguera, comptar amb una bona sanitat, universitats de primer ordre, aeroports comercials oberts, museus de prestigi mundial i escoles primàries sense religions ni cap fanatismes. Ara, només cal pegar una ullada i veure en quina situació està vivint la societat iraquiana i en quin tipus de país s’ha convertit el que era la joia d’aquella zona: terrorisme i morts a diari, robatoris, execucions públiques, aplicació estricta de la sharia,  retrocés social, especialment en el món de les dones, obligació de vestir burca, prohibició d’estudiar per a les dones, pobresa extrema, totes les infraestructures nacionals esborrades del mapa i un govern titella dels EE.UU incapaç de donar solució a res. Un país amb una guerra permanent impossible d’aturar-la. I aquesta situació es repeteix en altres països de la zona, que han quedat sotmeses a governs dels aiatol·làs, governs d’un rigidesa extrema, d’un fanatisme sense mida i d’un retrocés social sense parangó. I què tenim ara ? Doncs que com nosaltres hem anat, i s’hem quedat, en les seues terres, amb exèrcits de coalició amb tot tipus d’armament sofisticat; com que nosaltres hem bombardejat i bombardegem matant a qui toca – si és que matar toca – i a qui no; com que nosaltres hem bloquejat els sistemes productius que tenien en benefici propi i com que la força de les armes impedeix raonar, aleshores, ells han decidit ocupar els nostres països “amb les panxes de les seues dones”, com alguns mandataris en lluita han declarat. Ara, per tant, a tots els estats d’Europa i els EE.UU ja hi ha una multitud ingent de persones vingudes d’aquelles terres, que gaudeixen de la ciutadania europea, com es pot comprovar quan els telediaris difonen noticies relacionades amb el terrorisme radical islàmic: Moltes d’elles són d’ascendència forana però tenen ciutadania francesa, espanyola, britànica, alemanya... La màxima és que actualment cap conflicte, cap guerra, se soluciona per les armes, i entre el món islàmic i l’occidental s’ha obert una escletxa enorme que resulta impossible de tancar, que ens obliga a viure en tensió permanent i que ens fa témer per la seguretat en general: Les torres bessones en Nova York, els trens de Madrid i voltants, l’estació del metro i els autobusos de Londres, i ara, el passatge ben sabut de França, són exemples ben aclaridors del que ens espera, perquè qui sembra vents, a d’esperar tempestes.