VOLUNTARIS PEL PATRIMONI

Avui, Francisco Herraiz, president de l'Associació Voluntaris pel Patrimoni Saguntí, que es dedica a netejar la muntanya del castell de Sagunt, lliurant-la de les empipadores piteres que es reprodueixen més aviades que els conills de muntanya, acompanyarà un munt de personalitats al Castell per mostrar-los la feina de neteja que estan fent. Hi aniran historiadors, militars, el president de l'Excel·lentíssima Diputació de València, Emili Altur, i l'excel·lentíssim senyor alcalde de l'Ajuntament de Sagunt, Francesc Fernández, naturalment, la premsa i els col·laboradors no faltaran a l'acte.  Voluntaris pel Patrimoni, després de sol·licitar els permisos pertinents, s'han dedicat a netejar el castell per dins, començant per l'oest (la plaça de l'Esperó o del Dos de Maig, amb la torre anomenada la Barrana) amb l'ànim d'aplegar a l'est, a la Plaça de la Saloquia, on es troben les defenses que en la guerra del francès varen fer servir els capitans Daoiz i Velarde, una obra colossal que de moment van portant a terme amb paciència i dedicació.

Aquesta iniciativa fonamentada en la tenacitat de Francisco Herraiz, sempre m'ha recordat el Bolero, de Ravel, una peça musical que té com a eix principal una melodia obsessiva, que des de sempre ha fascinat el públic, encara que molta de la crítica musical del moment (1928) la van catalogar com l'obra d'un boig, perquè només utilitza un tema i un contra-tema, repetitivament, que comença amb un sol instrument i acaba utilitzant-ne cinquanta-cinc, convertint-se en una de les obres musicals més cèlebres i difoses arreu del món.

Atenent totes les diferències, ningú no pot negar que l'obra de Francisco Herraiz i de Maurice Ravel tenen un paral·lelisme cert, o a mi m'ho pareix, perquè tot prengué cos quan ell, Francisco Herraiz, per voluntat pròpia comença  a netejar la muntanya del Castell, amb l'única companyia de la seua gosseta i la seua pròpia ferramenta, i després de moltes etapes ha acabat formant un grup molt nombrós que es distingeix per la seua alegria en el treball, per la il·lusió que respira, per la cohesió entre tots els membres i per la constància que tenen. No sé si Sagunt, algun dia reconeixerà oficialment el treball d'aquest grup de voluntaris i sobretot, del seu president, Francisco Herraiz, però no cap dubte, que s'ho mereix per l'amor demostrat al Patrimoni Saguntí, per la llavor titànica que estan fent  i per totes les hores que, sense interessos de part, estan dedicant-li al nostre Castell.

En aquesta reivindicació no vulguera que persones com Alberto Ventura – desgraciadament fallit – Quico Fernández, Manuel Civera, Vicent Ventura, Toni Llorens i algun altre que puntualment s'hi va afegir al grup, quedaren en l'oblit, perquè tots ells, de la mà de Francisco Herraiz, foren el germen d'aquesta associació que tant d'orgull ens fa sentir ara als que estimem el nostre patrimoni.