RETORNEM A LA NORMALITAT

S'ha acabat la Setmana Santa a Sagunt. Ara ens queda el carrer buit de cadires multicolors dibuixant els carrers nous i vells, costeruts i plans, amples i estrets; sense vestes, ni mendicantsàvidsdemiracles, ni rectors ufans per l'èxit de la seua festa; ni guardies civils amb vestits de gala desfilant amb aspecte circunspecte... Ara ens queda la cera que fa xerricar les rodes dels autos que circulen pel poble i les sabates dels vianants que prenen els carrers en el seu deambular quotidià. Ara vé la normalitat saguntina. Una normalitat que cada dia sembla més abúlica, més asfixiant, més adotzenada, més quieta, més al marge de tot el que ocórre al món i a casa. A la fi, la Setmana Santa no ha valgut per altra cosa que per a fer eixir la gent al carrer, perquè els saguntins ens llancem als carrers quan ve festa gran, quan esclata el soroll, el color i la música de les falles, l'estridència de Sant Antoni amb els dimonis foguejant els carrers, i les processons sempiternes que tallen carrers indiscriminadament. Però bé, aquells que no compartim esta indolència ens haurem de conformar i seguir denunciant que Sagunt és molt més que totes les festes juntes, encara que no ho semble. Per cert, el dilluns de pasqua vaig pujar al castell, i com que no estava el funcionari habitual per repartir el bitllets d'entrada, la substituta em va explicar que com les coses que hi havia a la cabina no eren seues, doncs no volia tocar res. I clar, més de mil visitants s'hi van quedar sense entrada i les estadístiques, que algú porta per explicar-nos quanta gent visita el Castell i si cal invertir-hi o no, continuen desvirtuades. Però a la gent de Sagunt li dóna el mateix el sabó que el fil roig... com que tot és per a la roba, tant se val, Alí com Camalí.