EL CALVARI DE SAGUNT

A la vora del castell, just a la seua vessant nord, hi ha una part, no sempre ben valorada, del patrimoni sagunti:  El Calvari. Segurament, acostumats com som els saguntins a parlar d'una història tan antiga, la nostra, que es remunta segles i segles; d'una història que ens copsa pel fets extraordinaris ocorreguts durant el seu esdevenir, no encertem a contemplar en mirada actual, i considerar bé patrimonial, un legat de poc més de dos segles, que tant i tant té a veure en la vida saguntina. I el tenim-hi com qui té una florera, un ornament en certa manera nou, que perviu mig oblidat, quan altres pobles i altres societats, s'ufanen legítimament d'una història, la seua història, que no va més enllà de poc més de cent anys. Una llàstima, perquè el Calvari de Sagunt és una autèntica joia, visitable, explicable als visitants que s'acosten a Sagunt, i per fer gaudir els propis saguntins que només se'n recordem d'ell a la setmana santa, especialment quan arriba el divendres sant perquè s'hi representa la passió de Crist en viu i això és ben espectacular. Però a banda de la festa de la setmana santa, el Calvari ens regala a diari albades típicament mediterrànies, vermellones, blaves, blanques, quan el sol esclata, encega la visió i ompli de blanc el blanc de les roques i pedres repintades, de misticisme l'ermita del santíssim crist, i de negre-verd, els xiprers que retallen els camins pels que recórrer pausadament, en silenci i en harmonia amb l'escenari, la nostra intimitat, la nostra soledat. A més, el Calvari ens mostra en la seua pell les ferides d'antigues pedreres que els nostres avantpassats van obrir a la muntanya per bastir les parts mès ancianes del nostre patrimoni històric clàssic, que de la mà d'un expert, ens pot obrir els ulls a noves contemplacions. N'és un regal que cal posar en valor, que és com es diu ara donar-li vida a les coses, i viure'l més enllà de setmanes santes, tendències polítiques i observacions religioses.