ARA ELS TOCA ALS APOTECARIS

En el còmput de la fallida generalitzada, ara els toca als apotecaris. Una professió que només fa uns anys semblava el símbol de l’èxit i la garantia d’un futur en tranquil·litat. Qui no ha somiat alguna vegada ser farmacèutic de bata blanca, d’establiment polit, de prestatgeries plenes de medicaments i productes ben ordenants en calaixos lliscants i silenciosos? Qui no ha volgut compartir espais de bon estar al marge de la climatologia? Qui no ha desitjat un fill farmacèutic capaç de regentar una farmàcia amb tres o quatre o cinc empleats? Qui no s’ha mostrat alguna vegada una mica zelós de la vida assaonada, còmoda i lícita en què han demostrat viure els apotecaris?... Molta gent hem compartit aquest somnis i hem sentit una certa admiració per aquesta llicenciatura, però ara, a causa de governs negligents, incapaços i morosos, els apotecaris es veuen en la mateixa situació en què han anat caient altres professions que semblaven inqüestionables, com els aparelladors, els arquitectes, els promotors d’obra, els constructors, els metges de totes les especialitats amb consultes privades, els notaris, els registradors de la propietat i un etcètera llarg i ben penós. Unes en més i altres en menys, però totes aquestes professions han estat mossegades per aquest gos que ara ens ensenya les dents i ens gruny a tots, especialment a la classe treballadora, mal anomenada “mitja” que és la que ha sustentat les altres superiors i les inferiors, i veu com viure al dia – exercici nacional – ha resultat ser un mal negoci, perquè les butxaques es buiden de seguida davant de qualsevol contrarietat i les reserves són minses, si en tens, perquè podrien haver caigut en les urpes de bancs i caixes, en declivi accelerat, que han necessitat enganyar i robar als pobres, perquè els rics continuaren essent rics a costa de la misèria de molts: una mena de Robin Hood però a l’inrevés, murri i mesquí.

Els que més tenien han aguantat millor la crisi, però clar, la bossa, encara que grossa, mai no és infinita – com la felicitat – i acaba aprimant-se primer, i després morint-se, si el balanç detecta que se’n trau però no se’n posa. I ara, com deia, els ha tocat als apotecaris. Superats per la incompetència d’una Generalitat Valenciana, que ha malbaratat els diners de tots els valenciansnets fent circuïts monegasques, ciutats de la llum, teatres d’òpera prínceps felipe, ciutats de les ciències, aeroports buits, AVE Cèsar per arreu del territori nacional, parques temàtics ruïnosos... ara els farmacèutics es veuen amb l’aigua al coll, amb pòlisses de crèdit que no poden cancel·lar i que els pesen com una llosa, amb les farmàcies a punt de ser embargades i alguns, fins i tot, la casa familiar on viuen. I després dels apotecaris, els aparelladors, els arquitectes, els promotors d’obra, els constructors, els metges de totes les especialitats amb consultes privades, els notaris, els registradors de la propietat i tots els treballadors – amb treball o sense – a qui li tocarà el torn? Què més necessitem per eixir tots junts al carrer i posar-li les peres a quatre a aquesta banda d’incompetents, adoctrinats i servils, que ens han conduït a un clot sense sortida?

La lluita pacífica en el carrer es fa necessària, perquè en cas contrari caldrà recordar aquell magnífic pensament del luterà alemany Martin Niemöller:

“Quan els nazis van venir a emportar-se els comunistes,

vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar als socialdemòcrates,

vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a emportar-se els jueus,

no vaig protestar, perquè jo no era jueu.

Quan van venir a buscar-me,

no hi havia ningú més que pogués protestar”.