Ens vol vendre llàstimetes la
premsa romancera? Té la pretensió de donar-nos gat per llebre o ens creu més ximples
que la truita francesa? Alguna cosa d’eixes serà, perquè la premsa camandulera ha
iniciat una campanya de restitució de la imatge de Cristina de Borbó, per capgirar la situació i presentar la princesa
sense príncep, com una persona deprimida, trista, molt afectada i convençuda de
la seua innocència en tot allò del cas Noos i dels diners que han volat de les
butxaques de tots cap a la verda Suïssa, als comptes corrents que hi tenen la
infanta abaltida i l’audaç compare de malvestats econòmiques.
Segurament, la infanta de la mà fina
i llarguíssima, mai no posarà el seu reial cul en la bancada dels acusats. D’això
s’encarregarà el seu advocat defensor i la Fiscalia Anticorrupció del cas que,
per art d’encantament, ha capitombat les seues funcions i en lloc d’acusar, defensa.
Inaudit, un fiscal general que, en lloc de perseguir delinqüents, es dedica a
aplanar-los el camí cap a la llibertat i a exonerar-los de totes les culpes. No
obstant, la princesa plora i clama al cel que ja no l’escolta. El pare ja no és
més que un rei abdicat sense trona i el germà, molt astut, que no la vol veure
ni en pintura; la mare, que li procura consol i companyia en la freda Suïssa i
la cunyada, ja reina, que no es mostra receptiva... I és que ja ho diu la dita
popular: “el mort, al sot, i el viu, al rebost” i tal dia farà un any...
¡Pobrecita princesa de los ojos azules!
Está presa en sus oros, está presa en sus tules,
en la jaula de mármol del palacio real;
el palacio soberbio que vigilan los guardas,
que custodian cien negros con sus cien alabardas,
un lebrel que no duerme y un dragón colosal.
NI el cant de
Ruben Dario alegra l’exànime princesa ni l’allibera de la reial pena que ofega
el seu cor. Però tindran les principesques butxaques aquell sentiment de
dolença que tan estigmatitza la princesa desconsolada? I què pensaran les cases
sense ànimes, les boques sense pa, les risses amargades, la fam de fam farcida,
les mans sense treball, els peus acovardits, els ventres plens de buit, el treball
pagat amb penúria? Què pensaran tots els que poden pensar? Que la princesa està
trista, desvalguda i que plora. Pobreta princesa, pobra, que s’ocupava dels
fills sense saber-ne de caixes, ni de comptes, ni negocis, ni palaus. I ara,
ara li toca plorar... que pobreta és la princesa que plora sense parar!
És innocent la
princesa? Esperarem el fiscal i ell ens ho aclarirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada