PEPE MÚGICA

Que gran humanitat la d'aquest home que, per damunt de totes les coses, ha interpretat la humilitat com element per a ser generós i servir al seu poble, allunyat del consumisme atroç que ens devora i de la pompa palatina que la política ostentosa d'avui demanda. No ha tingut  necessitat de cap palau per governar un poble des de la solidaritat, no ha necessitat mil cotxes oficials per les seues aparicions ineludibles, no ha necessitat més si en el poble ha hagut gent sense res, perquè ha sabut llevar el que era just al que més tenia, per repartir amb el que més ho necessitava, no ha encetat cap guerra, no ha creat cap crisi, no ha necessitat de publicitat comprada a periodistes sense honor, no ha tingut que fer retallades, no ha creat desigualtats insultants, ni ha estat un Déu entre columnes de marbre brasiler, sellons de cuiro d'estruç, estores iranianes, taules de fusta de til·ler del Líban, amb incrustacions venecianes, ni cortines de seda japonesa, ni dinars opípars amb coberts de plata. Ha estat un exemple que passarà a la història com l'home que va saber conservar i viure en un equilibri digníssim, amb el decòrum que només el vivere parvo, que ara menyspreem amb evidències continuades, infereix a qui el practica. Perquè ell ha estat el primer en portar-lo a cap, i se'n va a sa casa, una residència molt humil com tothom sabem, rodejat de gallines, de conills, de plantes caseres, de pocs mobles, de dues habitacions, un menjador, algun gos, una esposa amatent que ha sabut valorar la vida en precari del seu espòs i d'un wolkswagen gairebé tan vell com ell, però amb la cara alta, la consciència tranquil·la, sense el pes de saber-se possible víctima de la justícia i deixant un poble feliç que s'estima el seu president com si fóra son pare. Un gran exemple per a tots aquells que viuen de la supèrbia i en l'arrogància, mentre al poble hi ha famílies que han estat desnonades i han de viure de la caritat familiar o veïnal, mentre els treballadors tenen treballs en precari i sous de misèria, mentre cada vegades més, les famílies han d'anar a menjar als menjadors socials o cases de caritat. Una societat feta perquè només els rics pugen estudiar en la universitat i els pobres es vegen condemnats a treballar de manobres. Una societat en la qual, les presons van omplint-se d'empresaris en altres temps considerats models de gestió, de polítics que han fet del robament la seua bandera, d'alts dignataris caiguts en l'abjecció més indecent per omplir-se les butxaques a canvi de favors, de tantíssima gent que viu en l'opulència a costa de l'aflicció d'altres. Una societat malalta en què les altes instàncies judicials estan totalment polititzades, en la corda del govern de torn i massa vegades injustes, i de tantes i tantes anomalies que, per desafortunades, mai no es devien produir. Davant tot açò, Pepe Múgica, una home paradigma de l'exemplaritat, del decòrum i de la responsabilitat. Alguns del món occidental, mal anomenat culte i ric, haurien de prendre bon exemple, que mai no és tard per aprendre.