QUE PARLE FELIPE GONZÁLEZ

Que parle Felipe González, que seguisca posant-se on no toca i donant opinions, cada dia més paregudes a les de la dreta més recalcitrant, que, si més no, a tots aquells que tenim el vici d'escriure per denunciar el que considerem anomalies polítiques o socials, ens dóna bons titulars. Últimament li crema la boca i li bull el cervell, acostumat com està a la "jet society", sí, aquella gent que té diners per comprar-se cigars havans per fumar-se'ls en un espai d'esbarjo, aquella gent que mandreja per les aigües mediterrànies en iots de luxe, aquella que apareix cada dia en les revistes que escodrinyen la vida dels famosos, aquella que manté relacions constants i cordials amb tots els estaments oficials, que ocupa sellons en consells d'administració que no compten amb els treballadors, si no és per exprimir-los. Tot açò, però, no seria motiu d'escàndol, si els que badaren boca foren ells, que és el que s'espera d'aquesta lacra, però, precisament Felipe González, que des què fou elegit Secretari General del PSOE en el Congrès de Suresne, americana de pana inclosa, bona imatge socialista, jove, valent i programa tan compromès fins considerar necessària "la constitució d'una República federal de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol, per considerar que aquest estructura estatal permet el ple reconeixement de les peculiaritats de cada nacionalitat i el seu autogovern,  alhora que salvaguarda la unitat de la classe treballadora dels diversos pobles que integren l'Estat espanyol" ha operat un canvi tan substancial que li pareix que "es un error excluir a todos los imputados de las listas electorales", segons declaracions al diari El País i que si Espanya ho necessita, no posaria problemes a una coalició amb el PP .  Actualment podria militar tranquil·lament en el PP, igual que l'exministre José Bono, que més sembla un infiltrat de la Conferència Episcopal Espanyola o de la Cúria Romana que un socialista de veritat. Felipe González, per molt que parle, ja no representa cap tipus de socialisme, en tot cas i com a molt, una democràcia cristiana lleugereta, com les americanes tradicionals de tons grisos, que tant valen per a una ocasió com per a una altra. Però bé, que parle i que parle molt, que cada vegada que Felipe González dóna exclusives, apuja el pa i la gasolina. I jo, personalment, em fregue les mans de gust.