L'AVARÍCIA I LA SUPÈRBIA EN LA SETMANA SANTA

En Setmana Santa he vist gent abillada fins a extrems inhabituals. Hi ha d'ella que per costum, sempre vist d'aquella manera que, en les societats capitalistes, enamorades de la profusió i la disbauxa, es diu vestir bé. Hi ha d'altres que en la mateixa societat vesteixen amb més senzillesa i d'altres que ho fan com poden, perquè la precarietat a què s'han vist abocats per les retallades del govern d'Espanya no dóna més que per aconseguir l'imprescindible per malviure i mal vestir. 

La Setmana Santa saguntina, que és la festa per antonomàsia de Sagunt, i és la que jo conec, aporta un plus de treball i riquesa a la ciutat, car ens visita gent de tot arreu i el comerç, especialment la restauració, ho nota en bé. Però no deixa de sorprendre'm com la majoria de la gent tira la casa per la finestra i es llença al carrer amb el millor parament. Les dones amb  vestits de Bulgari a estrenar, sabates de Dolce & Gabbana, joies que, de veritat o de pega, resulten molt cridaneres, cabells pentinats de Verity Beauty, maquillatges especials de Cacharel, i els homes en vestits de Freed Perry, camises de Cocodrile i corbates de Pierre Cardin que mantenen a l'armari per anar a bodes, comunions, batejos i tota mena d'actes socials que requereixen una etiqueta determinada. En començar la festa, els carrers de la ciutat semblen més la passarel·la New York Fashion Week que uns carrers preparats per a rebre una sèrie d'actes religiosos i de recolliment. El luxe i la despesa s'apodera de la societat i tothom vol posar en valor el seu armari i lluir-lo per a major enveja dels desitjosos.

Mentre tant a la porta d'un cinema abandonat hi ha un mendicant demanant una almoina. Una mica més enllà una dona duplicant llet i pa pels seus fills. Al girar un cantó d'un carrer que no és principal, un home borratxo que dorm la mona per no adonar-se de la vida i així van succeint-se unes festes en què es celebra la passió, mort i resurrecció de Jesucrist. Un home que, segons diuen les escriptures sagrades, va nàixer a un pessebre amb el sol destí de salvar la   menyspreu i el soliloqui social.

humanitat del pecat, perquè la natura humana està inclinada a ell. L'avarícia (un pecat d'excés) i la supèrbia o vanaglòria (la sobrevaloració de l'ego) tenen el seus contrapunts en la senzillesa, la modèstia, la humilitat i la solidaritat, però són els pecats que més es prodiguen en aquesta festa, malgrat recordar en ella la vida i mort d'un home entregat al món per combatre, fonamentalment, els avariciosos de glòria i poder i els superbs, que practiquen el

I amb aquest pensament escrit en venen a la memòria les coples de Jorge Manrique a la mort de son pare... "Nuestras vidas son los ríos/que van a dar en la mar/que es el morir/ allí van los señorios/derechos a se acabar e consumir/allí los rios caudales/allí los otros medianos/e más chicos/que en llegando, son iguales/ los que viven por sus manos/e los ricos".

Contradiccions de la vida.