JO HI VAIG ESTAR

Ja fa molts anys que jo hi vaig estar. Malgrat que la salut del dictador Franco es mantenia en un estat no mòrbid, ell i la seua obra, el franquisme, iniciaven la seua descomposició progresiva que propicià l'arribada d'un nou govern monocolor format, exclusivament, per membres de l'Opus Dei, com Carrero Blanco, López Bravo, López de Letona, Garicano Goñi, Oriol y Urquijo, i els valencians Mortes Alfonso, que fou ministre de la vivenda, i Villar Palasí que ho fou d'ensenyament. En aquells dies la degradació del règim va propiciar el judici contra 16 militants d'ETA i la posterior condena a mort d'alguns d'ells, mentre internacionalment creixia una crisi econòmica que acaba amb la dictadura portuguesa d'Antonio Oliveira Salazar i altres de l'Europa de l'Est. Era la fi de la dècada dels seixanta i principi dels setanta.

Jo hi vaig estar. Em van portar al Sahara segrestat, a la força, per la "mili", com si fos un borrec que porten a l'escorxador.M'anava a fer un home, deien aquells que mai no hi van anar. I aquella experiència no em va servir per esdevenir un home, però si per saber-me més i més arrelat a esta meva, pobra, bruta, trista i dissortada pàtria (com va dir Espriu) en què vaig nèixer als anys quaranta. Més unit a la meua gent i especialment, als meus pares, que a un medi hostil vivint, mai no van fer abdicació de la nostra llengua i me la van transmetre amb l'amor i la passió en què la sent.

I coses de la vida que ocorren on mai no podries imaginar-t'ho: al Sahara hi vaig trobar una nova terra i una nova família que em van seduir i apassionar de seguida. La vida militar no m'anava gens, ni em va ara, i l'aixeta per escapar d'aquella situació de rapte manu militari, la vaig trobar en la llum d'una terra esplendorosa, magna i bellíssima i en el magnetisme de la seua gent. Creieu-me: no hi ha res més gloriós que un ocàs del sol o una nit fosca plagada d'estels o l'apuntar del dia assegut a la sorra fina del Sahara. I si tot açò s'hi conjuga amb l'amabilitat d'una gent que, malgrat no ser més que números en la consideració d'aquells  lamentables governs espanyols colonials, sempre s'hi van mostrar sincers, amigables, generosos i agermanats amb nosaltres, soldats a la força que ocupaven la seua terra, el plaer de poder gaudir d'un temps amb ells va ser una de les més fastuoses experiències de la meua vida.

M'agradaria tornar-hi. M'agradaria afegir-me a eixe esforç d'alliberament de la terra ocupada i col·laborar en la tornada d'una terra lliure, perquè la terra d'ells ha de ser per a ells. Em delectaria gaudir de la seua convivència amable, de riure i plorar al seu costat, d'ajudar-los a expulsar d'una vegada per totes les forces invasores marroquines i de recuperar-los com a la Nació que són, amb un Estat absolutament lliure i independent.

Per això, tots aquells que per A o per B vivim en la pell d'esta Espanya que se preten una, que tant defuig, maleeix i malparla de les nacions perifèriques de la seua geografia, tots sense excepció, tenim un deute històric i un deure pendent amb els sahrauís. No podem quedar-nos al marge de la seua lluita veient com la força de les armes marroquines, amb la convivència dels governs d'EE, Europa i Espanya, aixafa els drets dels sahrauís. No podem, no podem, a veure, si ara que l'esperit nadalenc ho envaeix tot, fem un esforç per donar suport a aquest poble i anar esborrant el deute que mantenim amb ell.