I NO PASSA RES.

Per què aquesta societat nostra s’hi mostra tan conformada? Sempre hem sentit dir que el “meninfotisme” valencià està present a totes les nostres actuacions, llevat de quan ens toquen la butxaca. Llavors, els valencians ho sentim com els bous senten el cop de pica dels picadors. Ara bé, crec que caldrà fer una nova revisió d’aquella tradició oral atàvica que ens ha acompanyat, amb la resignació típica de qui està a la vora de la mort sense res més que fer que esperar-la, perquè la història més recent ens ha demostrat, que ni tocant-nos la butxaca els valencians som capaços de reaccionar i lluitar, no contra un simple toc de butxaca, sinó contra una sèrie de mides dictades pel poder polític i l’econòmic, que ens redueixen les capacitats de viure hui i amargaran el futur dels nostres descendents demà.

Si revisem tots els fets, que afecten directament a les nostres vides, que han anat produint-se al nostre voltant en els últims mesos, recordarem que hi ha més de 4.200.000 aturats que estan vivint en la més absoluta misèria, perquè no tenen cap ajut del govern - o la que tenen és insuficient -  que els possibilite viure en dignitat, o simplement viure. I no passa res.

Les pensions futures, que en uns pocs anys afectaran una majoria de la població, han sofert canvis a pitjor, perquè seran més baixes i gairebé impossible d’accedir a elles, car han aprovat  condicions espartanes que facilitaran que els empresaris s’ompliguen les butxaques i els treballadors s’hi hagen de jubilar, per vells, sense arribar a cotitzar a la seguretat social els anys estipulats. I no passa res.

Les pensions actuals les apugen molt per baix de l’IPC, i encara més per baix dels preus reals dels mercats, no els financers, sinó els dels pobles, on anem a fer la compra del dia. I amb això que ocorre, doncs que el poder adquisitiu minva d’euro en euro, dia rere dia. I no passa res.

Bona part dels nostres polítics de La Casta son lladres de professió, com en el cas Roldan, el cas Fabra, el de Matas o el Gürtel, per posar alguns exemples. Alcaldes detinguts per irregularitats urbanístiques consentides, com els de Cee, Fisterra i Mazaricos; directius que han robat diners dels clients, com en Ibercorp, Gescartera, Fòrum filatèlic, Afinsa, Kio, Filesa, Palau de la Música, que han estat en presó quatre dies o no han estat ni un, o no estan ni imputats. I no passa res.

El sindicats, UGT i CC.OO, actuants a la seua pròpia conveniència, van muntar una vaga general per tapar les seues vergonyes, però han consentit una retallada dels sous, han donat facilitats als empresaris per fer fora els treballadors, han pactat condicions laborals inadmissibles que maltracten els treballadors i les seues famílies i han acceptat l’establiment  de pensions pobres i desgraciades, i tot açò, mentre dinen a Moncloa opíparament amb els empresaris, el president de govern i no sé quanta gent més, que tots han de participar del pastís. I no passa res.

La banca està guanyant diners a cabassos. Beneficis milionaris que haurien de produir-los vergonya als banquers vampiritzats. Condicions espartanes per als clients que els fan perdre les seues cases i els obliguen a continuar penjats a un deute que, segurament, mantindran per a sempre. Ells, però, cada dia més rics, més grossos i més immorals. I no passa res.

Una classe empresarial que segueix les directrius més estrictes d'una dreta irracional, amb un principi molt clar: tot per a mi i res per a tu.

I de la monarquia hereditària no vull escriure més en este article, però recorde’s que vingué en una mà davant i l’altra darrere i ara és extraordinàriament rica i poderosa. I no passa res.

Però amb tota la porqueria que ens està caient al damunt, els valencians, en un acte d’insubmissió sense precedents, protestem enèrgicament perquè no ens deixen fumar a llocs tancats i hem de fumar al carrer. Com que la memòria és molt fina no recordem quan es fumava als cinemes (i ara no), de quan als autobusos (i ara no), de quan als centres de salut, inclosos els metges (i ara no), de quan els mestres a les escoles (i ara no), i de tots els anys en què els fumadors hem llençat els nostres fums a la cara de gent que no tenia res a veure amb el tabac, incloent-hi els xiquets, i ho han tingut que suportar estoicament sense badar boca. I no passa res.

I davant tot aquest desgavell jo em pregunte si no hi ha res que nosaltres puguem fer, si no ens podríem mirar en l’espill de societats d’altres països que han reaccionat amb força contra les condicions humiliants de vida que pateixen. Em podreu dir que eixes coses s’arreglen a les urnes, però jo em torne a preguntar si els que vinguen per les urnes ho faran millor que els que tenim ara, es preocuparan més del benestar dels treballadors i dels jubilats, acabaran amb la corrupció, reflotaran l’economia,  netejaran la justícia i crearan una societat més educada, amb més treball, més formada, amb millors jornals, més participativa, amb pensions revaluades, menys empobrida i sense violència contra les dones. No, definitivament no. No arreglaran massa coses els Rajoys i companyia. I no passarà res?. Segurament no.