LA TRÍADA PERVERSA

Denominem tríada a un grup de tres elements o éssers vinculats entre si, com la Santíssima Trinitat, per allò del trinomi pare-fill-colom. També és una tríada un acord musical format per tres notes separades entre si en intervals de tercera, com la composta pels acords do, mi i sol; o l’agrupació de tres déus, com en les religions politeistes (les Tres Parques o la Trimurti brahmànica), o una reunió de tres persones o de tres unitats de qualsevol mena. Naturalment, com que la llista de tríades pot ser enormement llarga, cal pensar que entre les tríades n’hi ha de bones i de dolentes, de malignes i de beneficioses, de blanques i de negres, de... jo què sé! Però la cosa és que furgant en l’armari-memòria de l’autodefensa que les circumstàncies obliguen a tots aquells que formem part d’una nació no reconeguda oficialment, i tenim una llengua que els jacobins estatals la volen anihilada, he trobat una tríada especialment perversa, composta per tres personatges malèvols, corrosius i amb pudor a sofre de l’avern i camisa ocasional com no hi ha d’altres: Alvaro Pombo, Fernando Sabater i Vargas Llosa.

Estos tres promotors del Manifiesto por una lengua común van ser els promotors d’esta proclama contra les diferents llengües de les nacions perifèriques de l’estat espanyol. Una soflama nazionalista que des què el 23 de juny de 2008 no ha fet més que encapçalar diatribes contra la nostra llengua, adduint que el castellà està en greu perill en aquelles nacions en què la llengua pròpia és la llengua vehicular, com la lògica mana, per més que ells saben que falten a la veritat, perquè mentre l’espanyol és una llengua vigorosa, forta i en expansió, el català-valencià-balear està en franca regressió i gairebé ferit de mort. Però mireu les similituds entre tots tres personatges de la triada.

Álvaro Pombo és acadèmic de la Real Acadèmia Española des del 20 de juny de 2004 en substitució de Pedró Lain Entralgo. La seua corrent política discorre al costat d’Unión Progreso y Democràcia (UpyD), un partit que es declara no nacionalista, transversal i  centralista, que vol llevar competències a les autonomies (o les autonomies), que vol esborrar de la constituciçÓ espanyola les referències a les nacionalitats històriques i que assumeix “la unitat nacional” en termes de “patriotisme constitucional” front a concepcions ètniques o mítiques. Amb este partit Álvaro Pombo es va presentar a les eleccions espanyoles per la comunitat de Madrid, però no va obtenir escó al Senat.

Fernando Sabater és un filòsof que es proclama defensor a ultrança de la constitució espanyola, de l’Estatut de Gernika i de la unitat de l’estat. “Declara la seua oposició a tot tipus de nacionalisme i manifesta el seu desig de superar-los en benefici d’un ideal d’humanitat universal compartida, traduït en un organisme governamental amb autoritat mundial sobre els governs dels estats nacionals”. És un dels impulsors de la fundació del partit d’Unión Progreso y Democràcia (UpyD), l’any 2007. En juny de 2008 fou un dels impulsors – amb una vintena més d’intel·lectuals – del Manifiesto por la lengua comun, en el qual defensa que “els ciutadans són els que tenen drets lingüístics i no els territoris ni molt menys les llengües”.

De Vargas Llosa ja vaig escriure bastant a este mateix blog el dia 12 de desembre de 2010 i crec que hi va quedar ben clar qui és este criollo-mestis-peruà-espanyol. L’article figura a “l’arxiu del Blog”. La similitud amb els herois anteriors és que també forma part del partit d’Unión Progreso y Democràcia (UpyD).

Entre els afiliats-aliats més notables de la vintena d’intel·lectuals està Alberto Boadella, fundador de Els Joglars, que ha canviat de camisa amb més facilitat que jo em canvie de mitjons. La primera que va vestir fou la de proximitat al catalanisme i a l’esquerra antifranquista. Després es va passejar per les portes del Partit Socialista de Catalunya i decebut per allò del Pacte del Tinell, es va fer antitot: antinacionalista, antifranquista, antirrepublicà, anticatòlic, acabant sent un dels promotor del partit Ciutadans per Catalunya que després transformà en Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía i després es passà a d’Unión Progreso y Democràcia (UpyD). Amant acèrrim de les corregudes de bous, de Ponce i de tot allò que envolta estos espectacles, ha acabat com a col·laborador de l’espanyolisme més ranci. Actualment, de la mà d’Esperanza Aguirre, és director artístic del Teatre del Canal d’Isabel II, a Madrid.

A este manifest de la intransigència s’hi han afegit personatges com el finat Miguel Delibes, Plácido Domingo, Ana Maria Matute, Cayetano Ribera Ordoñez, Iker Casillas, Luis Aragonès, el diari El Mundo, Diario d'Alcalà i les cadenes de televisió Telecinco i TeleMadrid.

No sé si he exagerat el títol, però la veritat és que la tríada, i els afectes, si no és perversa li falta ben poc. I és bo i profitós saber totes estes coses, perquè així, podrem triar millor quina televisió veure i quins llibres llegir.