Estem veient als països àrabs el principi d’una revolució popular pacífica de resultats molt incerts, però que, malgrat no poder afirmar la deriva que prendrà la situació en cada un dels països revoltats contra els sàtrapes, ens estan deixant un exemple en què mirar-se les nacions “acomodades, riques i cultes” d’una Europa, que es pretén unida, que se les veu i se les desitja per treure el cap d’un forat que sembla no tenir fons, amb la total conformitat d’una ciutadania que afigura conformada amb un destí més negre que el carbó, empobrida fins a límits insospitats, cada vegada més marginada pels poders econòmics i polítics, encotillada per les religions i amb un envelliment galopant que dificultarà el futur dels joves.
La força del poble, l’esperança terrenal dels marginats, ha possibilitat fer fora del govern i del país dictadors de llarga i delictuosa trajectòria com Ben Alí en Tunis i Hosni Mubarak en Egipte. La cosa, però, no acaba ací, ans al contrari. A altres països afectats per la mateixa malaltia s’estén la insurrecció com la pólvora encesa. I així, països que mantenen dictadors-amics consentits per Europa i Estats Units, entre altres, amb l’únic objectiu de signar tractats comercials i armamentístics que els ompliguen les butxaques, com Mohamed VI a Marroc, Hassan al Bashir a Sudan, Muammar al Quaddafi a Líbia, Abdalà bin Abdelaziz a Aràbia Saudita, Al-Jabir Al-Sabah a Kuwait i Alí Abdalá Saleh a Iemen, ja han començat a suar terroritzats tement que la gent, que fins ara s’hi ha mantingut esclavitzada i tributària, desperte a la insurrecció i la força popular els anihile i acabe amb tots els privilegis que tenen i mantenen desprès de tants anys. I és que allò que diu “Quan vegeu les barbes del vostre veí tallar, poseu les vostres a remullar” va estant cada dia més prop per a ells.
No sabem com acabarà aquest alçament que no ha fet més que encendre la metxa d’una ràbia sempiternament amagada com a conseqüència d’una injustícia inadmissible. Però caldrà tenir coneixement i fer els canvis de manera que no s’hi acabe anant de “guatemala a guatepitjor”. Fora del país els sàtrapes, les seues famílies i els seus col·laboradors; intervingudes a favor de l’estat les immenses fortunes que han amassat durant tants anys d’abusos; empresonades i jutjades totes les persones implicades en crims de lesa humanitat contra el seu poble; restablida en ferm la llibertat de religió per evitar caure en fanatismes que es demostren fal·laços; i en l’observació dels drets humans universals, caldran ajudes importants. El camí pacífic de la transició a un model totalment democràtic no serà gens fàcil i acabaran patint-lo els de sempre: aquells que han propiciat amb el seu sacrifici, i molts amb les seues vides, un canvi absolutament necessari davant d’uns salvapàtries, lladres i criminals, que només han viscut per sembrar la incultura als seus països, buidar les paupèrrimes butxaques dels ciutadans, negar els drets més elementals inherents a la condició humana, omplir les presons d’opositors i fer unes bosses tan plenes, que els han convertit en personatges extremadament milionaris que encapçalen les llistes de les majors fortunes mundials.
M’agradaria veure com se’n surten en bé. Cert que sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada