EL MEU AMIC VOL QUE HO DIGA JO

Un bon amic, amb molts més recursos i sapiència per escriure que els que jo podria demostrar, encara tenint-ne l’oportunitat de viure algunes vides més, em parla seguit seguit de la necessitat de denunciar un tema que el té una mica obsessionat. Diu que ho faça jo, que amb el que jo sé d’escriure hi ha suficient. Segurament, m’ho encomana perquè a ell li pesa la possible pèrdua del prestigi social, que justament té guanyat, en enllefiscar-se en temes sempiternament emmudits, o exposats en veu baixa, en una societat que es demostra hipòcrita per naturalesa. També pot  ser, que ell, que no acaba de ser un descregut total com jo ho sóc, tinga por d’acabar finalment en els seus ossos cremant en aquell infern comandat per l’invisible Hades, i patint el rigor d’una eternitat desmesuradament calorosa i sempre per damunt dels cent graus. Ell, el meu conduïdor, això de les ardències tòrrides ho porta malament, perquè és una mica grassonet com jo, i de bon menjar com jo, i de bon beure com jo, i als folgats, ventrelluts i amples de cintura, com ell i jo som, ens va millor la bonança d’un oratge més fresquívol que no un de calimes ardents.

Però jo, que gràcies a déu, em trobe lliure de totes aquelles supersticions religioses que encadenen les ments, encara que no exempt d’infinitat de targetes de presentació capcioses i ofensives que he anat acumulant al llarg de la meua vida, només per dir el que pense, i que mai no m’entreté ni un sols segon la idea d’un avern ni d’un paradís celestial esperant-me, tampoc no m’ocuparé de l’assumpte del qual, el meu bon amic sobrer, ventrut i badívol com jo, fuig esparverat.

El meu amic vol que jo diga que a les passades eleccions les mongetes de l’Asil de Sagunt van fer trampa, perquè sense permís dels familiars dels residents i, possiblement, sense la seua voluntat – alguns d’ells ja no en tenen – els van portar a votar amb sobres preparats que, segurament, contenien paperetes del PP. Jo açò no ho diré... que ho diga ell que en sap més que jo. Ell, però, da-li que da-li, vol que jo explique que l’Asil de Sagunt sempre ha estat un referent meravellós a la nostra ciutat, i en contrapartida, ha estat i és, el major contenidor de la solidaritat social d’este poble, de tot el poble i no només del poble que vota al PP. Jo açò no sé explicar-ho. Com tampoc no sé detallar allò de l’IBI que les mongetes no paguen i del patrimoni que han fet amb les aportacions dels residents, encara que alguns d’ells no voten al PP. Professors hi ha per arreu per donar compte més precís d’estos assumptes.

El meu amic, tan panxarrut com jo mateix, vol que jo escriga sobre totes aquestes coses i algunes relacionades amb la moralitat i la amoralitat, la vergonya i la desvergonya, la bondat i la maldat, el prestigi i el desprestigi, la legalitat i la il·legalitat,  i de les monges que porten als iaios a votar a les dretes també, però jo no en sé bastant per llençar-me a l’aigua i no ofegar-me, així que si vol, que ho escriga ell, que és molt més agut, més assenyat, més clarivident, més llest, més sagaç, més eixerit, més viu i més subtil que no jo. I si no gosa posar-li el cascavell al gat, doncs... ell mateix!... Aleshores ningú no parlarà de les mongetes de l’Asil de Sagunt que portaren els iaios residents a votar PP, en filades de dos en dos i de tres a quatre, com si foren xiquets maldestres.