A LA MANERA DE LE CARRÉ

Faltaven només uns minuts per a la mitjanit. Poc més o menys cinc minuts d’una nit serena climatològicament, encara que bastant moguda per l’activitat que els partits polítics dúiem a terme, apurant el temps legal operatiu que la legislació dóna per acabar la campanya electoral.

A la seu del BLOC tot era un anar i tornar una mica embogit i frenètic. No feia massa que hi havíem acabat de sopar, com a últim acte d’una campanya que ja durava més de quinze dies. La gent, aclaparada per la velocitat i la immediatesa que aquestes campanyes exigeixen, estàvem esgotats, i amb poques ganes de seguir en la lluita: el peix ja estava venut, per això, ja se’m fotíem de si quedava alguna cosa per fer després de tant de frenesí, i si en els últims moments encara en podíem fer més per guanyar un últims vots que ens aixecaren cap als objectius marcats. Després d’una roda per la Glorieta posant paperetes electorals a sota dels eixugavidres de tots els vehicles que hi havia aparcats, el personal, definitivament vençut, va retornar a la seu a la recerca reconfortant d’una misteleta de Toris i un trosset de coca, que restabliren les escasses forces que quedaven. Algú va entrar amb un pamflet a la mà en què es desacreditava Quico Fernández, el nostre cap de llista, i llençava injuries contra la seua persona i contra la seua honestedat. Era un paper groc, d’un terç de quartilla, escrit en lletra negra i gran, fàcil de llegir i d’entendre que qui l’ha escrit no té massa recursos gramaticals ni literaris, però és un libel d’aquelles que fan mal al fetge, on dolen les mentides, els vituperis, els oprobis i la contumèlia que només els necis, els toixos, els betzols i els obtusos escampen sense sentit. 

Qui seria aquella persona que gosava fer una imbecil·litat d’eixe calibre en un moment tan puntual? Mogut per una mena d’inspiració religiosa, un numen aprimorat que li deia que aquella podria ser la nit, Quico se’n va eixir al carrer i va seguir el rastre de les paperetes que l’home toix, en la seua dèria feridora, anava deixant al llarg i ample dels carrers per on passava. Semblava un reguer de sang, una sort d’estel lluminós similar al que va guiar, diuen, molts anys enrere els reis mags al naixement del ninet, amb la diferència que ara, l’encuny  conduïa a l’home babau que va creure, per un moment, que la terra era seua i la veritat també. I els carrers, com anys abans ho va afirmar Fraga, un polític molt més mutant que els propis camaleons.

Quico va sorprendre  l’home beneit a una cantonada sense cantons llençant els papers que ell s’havia fabricat per gaudir del seu moment de glòria, i en canvi, el malfadat home estúpid només va trobar la tragèdia i el descrèdit dels anònims. Sense que el delinqüent s’adonara, Quico el va seguir fins que va tenir prova segura del seu delecti. Llavors va trucar la policia local i segons desprès a la nostra seu. Uns i altres vam iniciar una carrera desenfrenada a la recerca de l’home miserable, que havia pogut escapolir-se del marcatge de Quico i es va perdre pels carrers solitaris de Sagunt. Nosaltres el vam buscar pel Caminrel, pels carrers Ordonyez, Olleria, Trinitat, plaça de la Moreria i placeta de l’Angel Bobo. Formàvem un conjunt increïble, il·lusionat, decidit, i  l’un al costat de l’altre hi anàvem fent: un coix de cames intervingudes, un amb el cor mig necrosat, un xiquet de riure fàcil i gràcil, una dona que comença a pintar canes, un jubilat afectat per un emfisema que li ha semat un pulmó, un de sa, una regidora farta de les eleccions, un que volia semblar-se a Superman i alguns més.  En este punt estant la policia, a la manera de les sèries de televisió, va passar amb les llum a tota virolla cap al domicili de l’home babau. També nosaltres s’hi adreçàrem a la casa de l’home sense cervell, però més quiets i sense tantes presses: manaven les circumstàncies.

Esbufegant com a búfals vells, hi arribàrem just en el moment en què la policia local detenia l’home malvat amb tota la càrrega, que no hi havia repartit, dintre d’una bossa i en bandolera  al seu poder. Mantenia el cap ajocat ja sense la gorra-disfressa, i mantenia una positura calmada i d’aspecte penedida, perquè la glòria, el moment àlgid en la seua vida contra qui mai no hi havia estat el seu enemic, el moment en què s’acabava una venjança terrible que ell va somniar un dia de vagueries molt ben definides, la seua quimera, deia, va finir abans de materialitzar-se i ell, l’autor d’una mala novel·la, en mans de l’autoritat competent, per a ser jutjat i condemnat si s’escau.

L’home en qüestió, Joaquin Sendra Mas, amo o gerent de la gasolinera saguntina que hi ha a l’avinguda del País Valencià, just davant de la RENFE, estic ben segur que plorarà la seua frustració i s’haurà d’enfrontar a una pena judicial pel seu mal cap.