ETA I GADAFI

Subtil mofa la d’aquesta enverinada societat en què vivim, que celebra amb gran xivarri l’anunci de l’abandonament de la lluita armada d’ETA i, alhora, la mort de Gadafi: ETA ja no matarà cap persona més i Gadafi resulta mort per una turba incontrolada. La mateixa alegria per dos conceptes absolutament antagònics: la vida i la mort. I és que els ulls de la societat estan guenyos, o domesticats, no ho sé amb certesa, però em crida l’atenció les diferents valoracions que s’estan fent d’un cas i de l’altre. Evidentment tots volíem la fi d’ETA, perquè ja fa anys que havia entrat en una dinàmica que no res tenia a veure amb la política, ni era productiva ni acceptable per aconseguir cap altra cosa que no fos la intimidació social pel terror. Però amb l’estrafolari Gadafi, la comunitat mundial ha jugat a la seua conveniència, tenint-lo per amic quan ha interessat sense considerar que era un dictador absolut, rebent-lo amb grans honors i consentint-li imbecil·litats impròpies d’un cap d’estat, considerant-lo  enemic per justificar accions militars, contemplant-lo com un soci quan el petroli, el gas o qualsevol altra riquesa del seu país poguera servir a certs interessos comercials, i finalment, quan els vents de la revolució han bufat clarament en tot el món oprimit, pujant al carro de l’oportunisme polític, per convertir-lo en personatge que no mereixia viure i bombardejar-lo, assetjar-lo i permetre acabar amb la seua vida a una horda que no li ha donat opció a un judici just ni a una condemna exemplar, com és el cas de Mubarak, el dictador egipci. Açò és diu hipocresia, fariseisme, maquiavel·lisme i enganyifa social. 

Avui hi ha eines suficients per aconseguir solucions, solucions que de vegades no seran les esperades, però entre el que desitgem per interès personal i la dèria impossible sempre hi ha punts de convergència que, en persones de bé, han de servir per configurar societats més estables, més adients i més justes i ajustades a les necessitats de la majoria dels ciutadans.

Eta i Gadafi han estat dos esquerdes del mateix pal, perquè tots dos han fet el que fan els dictadors: matar quan les coses no s’han fet com ells volien. Cal pensar, per tant, que si un dia mor una persona que va pertànyer a ETA també hi haurà gent que ho celebrarà, com ara celebren la mort de Gadafi. I és que l’odi no cura res, ans al contrari, enverina.