L'ESTAT DEL BENESTAR

De què estem parlant quan al·ludim a l’estat del benestar?. Sembla ser que, entre els polítics, sindicats, empresaris i altres espècies de similars files, encara persevera la idea de què al País Valencià i a l’Espanya lliguem els gossos en llonganisses, i que per tant, l’estat del benestar continua vigent. Però jo no sé molt bé on s’acaba aquell estat complaent i comença el món del malestar. Si mirem, encara que siga de reüll, les xifres de parats; si atenem els llistats de gent embargada pels bancs i caixes que s’ha vista obligada a abandonar sa casa i quedar-se en el carrer amb deutes inassolibles per a la resta de la seua vida; si considerem com fan créixer les cues dels menjadors socials aquella gent que fa un temps tenia casa, menjava, treballava i els fills estudiaven en absoluta normalitat; si observem com, pràcticament, s’ha duplicat la ràtio d’alumnes a les aules; si posem l’ull en la manca de professors a les escoles i els instituts, i de metges als hospitals; si examinem les pensions i reparem l’encariment dels preus de les matèries de primera necessitat; si examinem les desproporcionades pujades en els preus dels rebuts que les grans companyies de llum, de gas i telefonia, entre altres, ens passem; si se n’adonem de l’augment dels impostos, etc, etc, etc, de quin estar del benestar estem parlant?

Jo crec sincerament, que l’estat del benestar perdura només en la classe dirigent espanyola, i en els capitostos de la de la zona euro, que tenen sous de deliri i la potestat per apujar-los encara més a la seua voluntat en el moment que ells ho consideren; que l’estat del benestar el viuen només els directors generals de bancs i caixes que, en lloc de treballar per guanyar diners i revertir-los als clients, se’ls queden per a ells i s’han fet amb fortunes autènticament incalculables; que l’estat del benestar continua en gent que treballa a l’administració amb tasques inútils i sous gens menyspreables. En definitiva, jo crec que l’estat del benestar està on estava, on ha estat sempre, donant-li cobertura a una heterogènia banda de gent que acumula les majors fortunes i les més grans propietats, com la recentment casada duquessa d’Alba, per exemple, les terres de la qual tenen una extensió igual a la meitat de l’illa de Lanzarote, que té palaus per tot arreu de la pell de bou i que ha rebut més subvencions de la Unió Europea que cap altre ciutadà de l’estat espanyol. Amancio Ortega amb 31.000 milions de dòlars; Juan Roig amb 2.900 milions d’euros; Gabriel Escarrer, Vicepresident de Sol Meliá, 1.400 milions d’euros; Rosalía Mera, esposa d’Ortega, 4.200 milions d’euros; Florentino Pérez 1.900 milions; Emilio Botín, que després de tots els bancs que ha comprat a Europa i EE.UU encara en té 1.500 milions d’euros; Alícia i Esther Koplowits que sumen 4.200 milions d’euros... i un llistat tan llarg com injust.

L’estat del benestar, per tant, és açò o són els 400 euros mensuals d’una viuda, o els 1.000 € de pensió d’un contribuent amb 40 anys de cotització, o els 900 euros d’un universitari amb carrera superior, o els 1.200 euros d’un professor d’institut, o les 4.200.000 persones sense treball ni futur.

M’agradaria que algú em clarificarà que és l’estat del benestar i perquè, tots aquells que tenen la butxaca tan plena i la panxa tan contenta encara en volen més a costa dels treballadors, jubilats, viudes i de la joventut sense futur. De mentiders sense escrúpols i de lladres irredempts estem farts, més que farts... estem tips fins al coll.