FRAGA: DESPRÉS DE MORT L'ENDOLCEN

Resulta inadmissible que els polítics de torn, aquells que formen la Casta dels Intocables tant d’una tendència com de l’altra, s’entesten en encobrir una vida amb més ombres que llums: les primeres ben tètriques i les segones molt minses. És difícil imaginar que Fraga, a l’Alemanya, per exemple, hagués pogut exercir un càrrec polític a cap govern venint com venia de formar part activa del govern d’una dictadura fèrria que va silenciar veus i va segar milers de vides. Un bon exemple, encara en la memòria de moltíssima gent, és com van acabar la seua vida els dirigents nazis més destacats. Però clar, ací les coses es van fer de manera que, des de primera hora permetés la convivència de tots aquells que venien de l’antic règim franquista amb aires reformistes i sense ànim de pagar cap peatge, els que havien viscut amagats entre la massa social sense dir ni piu, i els exiliats que, creient que tenien algun dret guanyat per la seua condició política, volien ocupar el poder en un nou règim democràtic, però que cap d’ells no tenia inconvenient en confraternitzar amb els opressors vinguts de la dictadura que s’hi va imposar amb un colp d’estat que va causar una guerra civil de conseqüències infames.

Fraga, sintetitzant, ha estat un polític camaleònic que no ha tingut cap inconvenient en canviar de camisa quan  la situació política ho ha requerit. I sense pudor ha viatjat del roig al verd, del blau al groc, del negre al blanc i on ha estat s’hi ha trobat, amb una habilitat inusitada i tan desvergonyida que no admet cap comparació. Ha lloat Franco quan les circumstàncies ho demanaven (http://youtu.be/ITLTfA1tQaM), ha menyspreat les altres llengües de l’estat (http://youtu.be/YASPnHUS0HI), ha encoratjat públicament a penjar els nacionalistes (http://youtu.be/9nEZMvHZZS8) a més d’afirmar que ser nacionalista és una traïció a Espanya i a la constitució, sempre ha estat situat en contra de l’homosexualitat (La homosexualidad es una anomalía y, por lo tanto, pasar de la persecución que hubo es su día, que era una equivocación, al orgullo gay es otra tremenda equivocación), es va negar repetidament a condemnar les dictadures argentina i xilena i demanar perdó per la seua participació en la dictadura espanyola (Yo solo pido perdón ante Dios y mi confesor), i ha estat un intransigent sense mida (http://youtu.be/cWZzIzPq61Y) Fervent col·laborador de Franco, ha estat ministre d’informació i turisme, ambaixador en Londres, vicepresident i ministre de la governació. Al cap del ministeri estant, l’any 1976 va dir allò de “la calle es mía” després de negar manifestacions sindicals de l’u de maig. Va participar durament als succeïts de Vitòria on van morir cinc persones i més de cent en resultaren ferides, i al desgraciadament famós Succés de Montejurra, que es va tancar amb dos morts i molts ferits.

Bé, algú explicarà millor que jo el cas Fraga, però com a mostra val aquest botó que jo deixe i que diu, ben a les clares, qui ha estat Fraga i perquè no cal lloar-lo. Glòria a qui la mereix i eixe no és el cas de Fraga. En altres països hagués pagat per les morts que va ocasionar i per la fidelíssima col·laboració activa amb el govern del dictador Franco. Ara el carrer ja és nostre, encara que no del tot.