Alguns, o molts, diran que n’erem quatre gats, però no n’eren quatre: hi érem un fum de gent que, amb absoluta tranquil•litat i decisió, omplírem els carrers amples d’eixa València que tant mediatitza l’entorn. La plaça de trobada, la ja famosa plaça de Sant Agustí, bullia de l’enorme aglomeració de gent vinguda d’arreu del país que, amb l’esperança traient la llum pel ulls i la bandera amb la qual reivindicava temps millors, empentava amb la veu i la presència per derrocar un govern captiu del fallit destí d’una Europa somniada global, que ha resultat ser ruïnosa per la gent que caminem pels carrers dels nostres pobles. Només els rics s’han fet més rics; només els arreplegadors mensuals de molts sous milionaris s’han fet més milionaris. A la resta ens han venut fum i ens han col•locat a la vora del precipici més negre i fondo imaginable. I no els ha tremolat la llengua a l’hora de dir mentides. I no els ha caigut la cara de vergonya d’empobrir miserablement el poble. I no els cremen les butxaques quan s’hi amaguen els sous plutòcrates que marquen escales d’enormes diferències. Però hi ha gent que els ha votat a les urnes, i amb això tot està dit: la pell de brau s’ha tornat blava i amb el blau hem de compartir les nostres vides. El poble pla, però, no està per deixar-se aporugar per aquesta gent circumspecta que ens analitza des dels seus sellons altíssims, i pensa que podem viure amb engrunes de pa dur. No és això. Tenim la dignitat completa, tenim les ganes de lluitar senceres, tenim les ganes de revoltar-nos intactes, i des de tots els racons de les nostres existències combatrem amb paraules de reivindicació i amb responsabilitat i decòrum.
Jo he sentit la colossal emoció de la solidaritat que hom pot viure entre la gernació multicolor i contenta d’haver eixit al carrer. Satisfacció per sentir-me part d’aquella societat que clama contra els abusos, d’aquella societat integradora a la recerca d’un present i de molts futurs per als nostres fills i néts. D’aquells grups nombrosos de dones reclamant el que per milers de raons els pertoca i els furten. I després de no sé exactament quantes hores em vaig quedar amb ganes de més: de més protesta contra la humiliació laboral a què ens volem sotmetre; de més oposició contra l’acomiadament lliure; de més reprovació a les lleis que ens roben futurs, de més condemna contra les mans blanques i els cervells negres. I és per això que pregunte: ”Quan tornarem a prendre els carrers”... perquè ara que ja no està Fraga, el carrer podria ser nostre, i el futur també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada