“Segona estratègia de manipulació mediàtica a traves dels mitjans de comunicació, de Noam Chomsky”. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat "Problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest siga el mandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupe o s'intensifique la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic siga el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
Esta clar que el filòleg, filòsof i activista estatunidenc Avram Noam Chomsky va ser clarivident en redactar les seus celebèrrimes estratègies de manipulació. Bona prova és aquesta segona en què encapçale aquest article, que ve a demostrar, fil per randa, la situació en què el poder dels mercats financers i comercials, els inversors i els empresaris, seguint directrius molt concretes, ens han col·locat: una crisi econòmica terrible amb les conseqüències indesitjables que tots coneixem. Per intentar reflexionar amb una certa coherència – i des de la total ignorància de qui açò escriu – la Globalització econòmica – ha estat, i és en la pràctica quotidiana de tots aquells que vivim dia a dia al carrer, un punyal que ens han clavat d’amagatotis al servei d’uns organismes que pretenen, per a major enriquiment propi, la globalització del comerç mundial i en conseqüència, de tota l’economia. El Banc Mundial, l’Organització Mundial del Comerç, el Fons Monetari i els satèl·lits creats a l’Europa globalitzada, només treballen per als rics, els guanys dels quals han crescut desmesuradament en proporció inversa al benestar dels pobres, que s’ha vist minvat de dia en dia i en cada mida adoptada pels governs submisos dels estats globalitzats, fins i tot als Estats Units, que de moment és el Cap i Casal d’aquesta falla que amenaça cremar-se per la flama de la revolució popular, com està ocorrent a Grècia.
A Espanya, de la mà de grups de poder instal·lats al cor dels grans partits estatals dòcils, anestesiats i amb les butxaques ben plenes de manera legal o mitjançant una corrupció sense límit, i en certa manera consentida, grups com Eggelbert, Forman Grill i les societats de qualificació del deute com Fitch i Standar & Poor’s, entre altres, hem estat patint, i patim encara intensament, reformes laborals i econòmiques que no han fet altra que donar diners a mans plenes a empresaris, constructors, especuladors i inversionistes en detriment d’unes víctimes que han sofert, i sofreixen, un descens enorme als salaris, a les pensions, a les jubilacions, a les condicions laborals i al nivell de vida en general. No hi ha cap tipus de correlació entre el creixement que els rics experimenten amb la globalització i el benestar de la resta, que és fa mal bé a marxes forçades. Actualment, el PP en el poder ha llençat una reforma laboral, que se suma a la feta pel PSOE, que és aplaudida per tots els sectors empresarials, com no podia ser d’una altra manera. I amb l’excusa d’una pretesa “flexibilitat del mercat” han deixat a la mà dels empresaris, el present i el futur de milions de treballadors, als quals podran fer fora del treball per un no res, amb compensacions irrisòries. Un afront que no portarà ni creació de llocs de treball ni cap avantatge als treballadors, una volta de rosca més que prem el coll i els estómacs més desmaiats i ompli, encara més, les butxaques i les panxes de tots aquells que ja les tenien plenes. És una dictadura econòmica en tota regla que desmantellarà qualsevol indici de benestar que puguen gaudir els treballadors, fins fer-los presoners de la pobresa, però com va deixar escrit Victor Hugo, “quan la dictadura és un fet, la revolució és un dret” i caldria prendre exemple d’aquells països en què els pobres han fet fora governs corruptes, dictatorials i supermilionàries, que mantenien la societat immersa en una indignitat sense nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada