Vaig acudir al tanatori “Camp de
Morvedre” de Sagunt perquè havia faltat un amic, una persona extraordinàriament
estimada en la ciutat, pel seu caràcter modèlic i per la seua relació amb la
docència i la música. Com que hi havia estat president durant molts anys de la
Societat Musical Lira Saguntina, va acudir la Banda de La Lira per retre-li el
darrer homenatge al seu expresident, pensant en interpretar una partitura, de
marcat caràcter fúnebre, en acabar l’acte d’acomiadament dins el saló que hi ha
a l’efecte en el mateix tanatori. Però vet ací que també hi havia una família
que va copsar totes les instal·lacions de dins del tanatori, de l’exterior i de
l’aparcament, amb una quantitat de gent enorme que campava, a tot plaer per
arreu del recinte. Quan aquesta gent de vestits blancs i negres, de cabells
negres atzabeja i de pell citrina s’hi va assabentar que s’hi anava a
interpretar música, s’hi va revoltar, amenaçant en muntar-ne una de grossa i
copant el lloc de la terrassa, amb aspecte molt bel·ligerant, on pensava
interpretar la Banda. Segurament perquè el culte evangelista que practiquen no
els permet fer música en un soterrar. La Banda Musical Lira Saguntina, els
familiars, el cotxe del difunt, i tots els acompanyants ens vam veure en
l’obligació de traslladar-nos a un extrem del jardí, just en la porta d’entrada
del recinte, per acabar l’acte amb la interpretació de La Lira. En plena
interpretació musical no ens vam lliurar de passades de cotxes que anaven i
venien, de dones travessant pel mig amb carrets de nadons, de xiquets berenant
i bevent, en una mostra evident de falta de respecte total. Ningú els hi va dir
res, perquè ningú no s’hi va atrevir, com passa sempre amb aquesta gent que
manté les seues normes, els seus costum i la seua forma de vida, sense cap
intenció de sortir-se’n dels guetos en què viuen, ni d’incorporar-se a la
societat majoritària de què formen part, amb les mateixes lleis legals que tots
observem i que han de servir per viure en harmonia i en llibertat. En acabar
l’acte, el plat del dia entre els assistents fou l’actitud d’aquesta gent, amb
la convicció generalitzada de què cal acabar amb aquestes conductes impositives
i intimidatòries, perquè en cas contrari, fins i tot per anar a acomiadar-se’n
d’un amic difunt, haurem de reclamar la protecció de la força pública en
defensa de les nostres llibertats. Una vergonya.
1 comentari:
Ls realitat sempre supera la ficció. Mare meua!
Publica un comentari a l'entrada