EL DEUTE ESPANYOL

Amb tant d’escriure sobre penúries econòmiques, desgràcies familiars, atur, desnonaments, retalls a dolls i tristesa social acabaré per desenvolupar el complex de ser l'home de la pega, allò que en el castellà oficial diuen “gafe”. Però si no parlem – escrivim – d’açò què ens quedara? El silenci, la complaença, l’acceptació fàcil d’un drama apocalíptic?... no estic per eixa feina, així que, encara que se m’acuse de ser portador de les males noticies, encara que se’m titlle d’endevinaire estantís, insistiré en el donar punts de reflexió sobre la greu crisi que la política europea, i per inclusió l’espanyola i la valenciana, ens aclapara i ens produeix tant de dolor.

M’haveu escoltat dir en nombroses ocasions que, encara que la “prima de risc”, la borsa, el flux d'exportacions i altres vectors macroeconòmics milloren relativament, no se’n sortirem de la crisi mentre a l’atur no se li trobe una solució fiable, duradora i efectiva, que de moment no és el cas. L’altre gran problema és la quantitat ingent de diners que l’estat espanyol (govern central, autonomies i ajuntaments) deu fora de casa, i dins,  actualment xifrat en molt més de 800.000 milions d’euros, que corresponen a préstecs per salvar la banca i a les continuades emissions de bons de l’estat que ens compren altres països, entitats financeres i asseguradores particulars, empreses no financeres i fons d'inversió i de pensions. Un deute impossible de pagar, gairebé un 80% del PIB (68.5% en 2011), de tot el que es produeix a Espanya, però clar, tot açò, més els interessos,  s’ha de tornar al venciment i amb una xarxa productiva en caiguda lliure, una banca crebantada o intervinguda, i una societat totalment, empobrida resulta molt difícil produir diners. Per tant no hi ha diners. La única manera d'anar tornant el deute és endeutar-se més, demanar més diners, cercar nous mercats d'inversió i així, la bola és va multiplicant per molt i ens aboca, irremissiblement, a la fallida. 

En eixes estant, el Banc Central Europeu ha advertit que l’incompliment dels objectius marcats pel Pacte d’Estabilitat i Creixement, el percentatge del deute públic arribaria al 104% del PIB en 2016 i això seria fatal de necessitat. I tot açò en mig d’una corrupció institucional, política i empresarial desbocada.  Però com pensa el govern que pot evitar-ho? Naturalment apujant tots els preus i posant en vigor noves  retallades, i més salvatges, dels sous i de les pensions, de les inversions en l’escola pública, en la sanitat, en la dependència, en l’obra pública... I si de cas arriben a solucionar-ho en bé, en quin món ens trobarem? No cal amoïnar-se: estarem tots mort per inanició, perquè amb aquesta marxa, no ens deixaran ni per menjar una olleta de pobre.