ENS HAN ENGANYAT COM A XINOS

     Ahir, dijous 21 de febrer, en acabar la primera sessió parlamentària sobre l’Estat de la Nació tinguí la sensació de què el president del govern no ens havia dit massa coses que no sabérem ja. És més, creguí que hi havia assistit a una festa per repartir felicitacions i evitar amargures, perquè en anunciar que el dèficit de l’any 2012 s’havia situat per baix del 7%, la bancada blava aplaudí com si la “Roja” haguera guanyat un nou mundial. En canvi, però, no digueren res de la corrupció que envaeix l’Estat, ni de les mobilitzacions sectorials de protesta per arreu, ni dels desnonaments, ni dels EROS, ni de la pobresa progressiva que ataca les famílies, ni del 26% d’atur. En canvi avui, divendres 22, ens despertem amb la mala noticia que ens proporciona Brussel·les i que ve a desmentir el triomfalisme presidencial i del seu partit.

     El vicepresident de la Comissió d’Economia de Brussel·les, Olli Rehn ens informa:

 1.- Que el dèficit definitiu de 2012 és del 10,2%, i no del 7%, perquè Rajoy no ha comptat amb    3,2% afegit per la reestructuració bancària que hi ha en marxa.

2.- Que l’economia espanyola es contraurà un 1,4% del PIB durant 2013 (el que suposa triplicar el càlcul del Govern que el marcava en un 0,5%).

3.- Que fins el primer trimestre de 2014 l’economia espanyola estarà en recessió.

4.- Que l’atur no baixarà i es situarà en un 26,9 per 2013 i del 26,6 per 2014.  

5.- Que el dèficit per enguany serà del 6,7% i d’un 7,2” pel 2014, el que implica l’aplicació de noves reformes.

6.- Que el deute arribarà al 101% del PIB.

      La nota positiva la dóna Rehn en afirmar que “la baixada dels salaris es produeix paral·lelament a increments en la productivitat salarial. Com a resultat, la competitivitat d’Espanya en matèria de preus està millorant, i això és un factor necessari per continuar augmentant les exportacions”.

      Clar, el comissari – que cobra el que no podem imaginar – pensa que ací vivim una panda d’idiotes que quan menys cobrem i més fam passem, més treballem, així que cal aplicar noves reformes, més retallades, produir més misèria familiar i més fam per activar l’economia dels rics. Però la veritat és altra: quan més deprimida econòmicament estiga la societat espanyola, més presta estarà a donar per bo qualsevol treball a canvi de qualsevol salari, per dolent que siga el treball i el salari. Perquè és obvi que qui té gana s’agafa a un ferro calent, i que, quan la desesperació familiar alimenta els budells, les persones podem perdre l’oremus i la dignitat amb una certa facilitat, i acabar venent-nos per un plat de llentilles. I això és el que volen: per a ells delicatessen i per a nosaltres les engrunes.