ELS VALENCIANETS FELIÇOS

Malgrat que la manifestació contra els desnonaments crec que ha estat un èxit, no parlaré de xifres, perquè aquesta relativitat – segon l’ull de qui ho mire – haguera tornat boig al propi Einstein. Vull dir que segons els organitzadors haurem marxat al voltant de 200.000 mil persones; segons la policia local haurem pogut estar al voltant de 2.000 i segons els polítics de torn no afins a la manifestació, com a molt, una dotzena. Ara bé, l’absentisme també crec que ha estat notable i el més greu encara és la sensació que, personalment, he percebut, de què la ciutadania valentina, del cap i casal, traspua felicitat. M’explicaré. En acabar la manifestació, de tornada a l’estacionament on estava el meu cotxe, he passejat, sense presses, sense rellotge, deixant-me anar entre la gent i m’ha sorprès l’aparent bonhomia del personal. Feliços, sí, molt feliços i passejadors alegres de carrers en calma. No sé que tal hauran funcionat els negocis, però la gent que caminava pel carrer se la veia satisfeta, caraalegres, com si estiguérem passant per un moment històric memorable caracteritzat per la bondat econòmica, per una pau social més que palesa, per una absència absoluta de conflictes laborals, per una mancança de delinqüència incontestable, per una integritat irrefutable dels nostres polítics i per una sèrie de circumstàncies molt especials que ens acostàvem a una Arcàdia tan exemplar com inimaginable. Alguna gent, però, que no li ha quedat altra que travessar la manifestació per no desviar-se massa de la seua ruta, creuaven com ànimes en pena, horroritzades, mirant de biaix  a un costat i a l’altre, temoroses de ser atacades per una turba enfebrada que reclamàvem sense violència que “cap gent sense casa ni cap casa sense gent”.  Altres s’hi han esmunyit com raboses assetjades, llençant improperis malsonants que no han arribar a ferir, perquè tots sabem que no ofèn qui vol, sinó qui pot. No sé si açò és deu al terrible i tradicional passotisme dels valencianets, o que la gent de València capital de veritat és feliç en aquestes circumstàncies tan funestes per a tantíssimes persones, alguns d’elles familiars, altres veïns, un bon grup de coneguts i moltíssims saludats. Si és per la primera causa cal pensar que resulta ser molt trist, però si és per la segona, realment és terrible. Hi haguérem pogut ser més del triple, però s’hem quedat en un terç... jo molt bé, a déu gràcies. La pròxima ja veurem que ocorre.