LA DIMISSIÓ DEL REI

Pere Navarro, secretari general del PSC ha demanat la dimissió del rei en favor del fill. I què ha ocorregut? Doncs que els representants dels partits majoritaris, i alguns de minoritaris, han cridat de seguida com oques ensarronades. Del Partit Popular cal esperar eixe tipus de reacció, car en la seua ideologia viu l’ésser superior, la genuflexió, l’acatament com a súbdit i, per tant, la monarquia. Ara bé, del PSOE ja és aigua d’un altre càntir, encara que, la veritat siga dita, personalment no em sorprèn que també clamaren al cel en contra de la petició de Navarro, perquè en molts aspectes se n’assemblen prou als seus contrincants de la dreta espanyola. Per això, immediatament, els grans pesos pesats del partit van desautoritzar Navarro i, fins i tot, Rubalcaba va manifestar públicament, que Pere Navarro no tenia autoritat moral per fer aquesta petició. Inaudit, no obstant, veient com li ha anat el període monàrquic post dictatorial als González, als Guerra, als Lerma, als Benegas i companyia, no ens ha de sorprendre res que demanem “más de lo mismo” i cafè per a tots.

Però si s’estudia la vida, fets i miracles de la monarquia imposada per Franco, i molt especialment en tot allò que pertoca all rei Juan Carlos I, crec que qualsevol ciutadà, amb un mínim de criteri, està en el seu dret de demanar la dimissió del monarca, perquè bons exemples n’ha donat pocs. Naturalment, els monàrquics, entre ells el PSOE, col·loquen el rei com a peça fonamental en el fracàs del col d’estat del 23-F. I d’aquelles rentes està vivint, encara que mai no sabrem de veritat quin va ser el paper del rei en tota aquella funció difusa transmesa en directe per TVE. De la resta, val més no parlar: amassament d’una fortuna personal que el situa entre les persones més riques del món; negocis sempre comprometedors ofegats al caliu d’una constitució que de tot el lliura; escàndols familiars que no han pogut ocultar a la gent; divorci i desavinences personals entre la parella real més que manifestes; divorci d’una infanta que la casa real va anomenar “separación conjugal de la convencia temporal; el matrimoni del fill amb una divorciada, atea i republicana que va portar la família a la vora del precipici per por a què el príncep abdicara si el feien triar entre la corona i ella; discussions rei-reina en mig d’actes protocol·laris; viatges fantasmes del rei, i safaris a l’Àfrica, amb una amant; lesions derivades dels safaris; disputes amb caps d’estat que els ambaixadors se les han vist com Camot per evitar danys majors; múltiples intervencions quirúrgiques per danys produïts en practicar esports sense estar en condicions... Un desgavell, una perellinga humana que apareix ara assetjat, poruc, mirant de reüll, invàlid i inflat per les medicines que li administren i la bona gana que deu tenir. Més incompetent que mai no ha estat i tan limitat que, fins la pèssima dicció que sempre ha mostrat li ha augmentat de forma alarmant i es fa difícil entendre’l.

Jo també crec que el rei té que dimitir, i si es posara a tir abolir la monarquia, millor que millor. També ho demane.