DÉU ELS CRIA I ELLS S'HI AJUNTEN

Déu els cria i ells s’ajunten. Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ex-president de la Junta d’Extremadura, i vaca sagrada i vella del PSOE, compara Artur Mas amb Hitler i Mussolini, adduint que el President de la Generalitat vol donar un colp d’estat des de dins del sistema. A més explica que els espanyols estan avesats a atacs a la constitució amb les armes, però no saben com reaccionar quan el colp es produeix des de dins del sistema. Jo crec que al tal Ibarra no li cal cap altra definició que no estiga englobada en el terme PALLASSO. Però no en sentit denigrant vers l’ofici necessari de pallasso de circ, no, que ells fan riure per riure, i això és d’agrair, però l’ex-president extremeny fa plorar en veure com en totes les seues declaracions deixa palès l’odi sempitern que sent contra Catalunya (d’això es diu enveja marrana). Jo em pregunte per què aquest tipus murri i gelós no posa el cap dins d’un poal ple d’aigua i es retira al desert?

Però la cosa no s’hi atura. Marcelino Iglesias, ex-president de la Diputació d’Aragó, ex-diputat, ex-secretari d’organització del PSOE, ex-portaveu del seu partit en el Senat i ex-detot, també s’embala i compara el sobiranisme d’Artur Mas amb l’hipernacionalisme alemany i francès que van causar dues guerres mundials i cent milions de morts a Europa. Buf, que por fa Mas! Afortunadament sempre tindrem el nazionalisme espanyol que ens salvarà de tots els horrors de les guerres i els morts... bé, si no tornem a patir una nova embranzida com la del 1936, en que el nacionalisme franquista va causar una guerra que va durar tres anys, més d’un milió de morts i l’emmudiment de mitja Espanya durant una repressió de quaranta anys de durada.   

Naturalment, a la campanya de comparació del nazisme amb la proposta de Mas d’un estat propi català, no podia faltar José Bono, ex-diputat, ex-ministre, ex-president del Congrés, flarot incorruptible, i catòlic tendenciós, amic dels capitosts de la Conferència Episcopal espanyola i de la pròpia Cúria romana. Va manifestar, en un acte a Sitges estant, que els problemes d’Alemanya començaren quan la societat va entrar en sospita de tenir dues identitats. I això va ser el principi de la gran catàstrofe que s’acostava. L’ex-detantescoses no va tenir en compte que la vertadera catàstrofe és que l’estat espanyol mantinga, en condicions d’autèntic privilegi, els seus amics de l’església espanyola, i que dels pressupostos generals se’ls adjudique anualment la mòdica quantitat de 250 milions d’euros, mentre tanta gent està absolutament desprotegida, sense ingressos, alguns sense casa on viure, en fills al seu càrrec, sense present i sense futur. Que la vertadera catàstrofe està en l’enorme quantitat de polítics i empresaris lladres que roben els diners de tots i en les prebendes de la casta política a la que ell pertany. Això, senyor Bono és la catàstrofe: que uns en tinguen tantíssim i altres tan poc.

A  l’enfilall de brams de gentola, autoconvidada a la comparació que ens ocupa, s’hi afegia Francisco Vázquez, ex-alcalde socialista de A Corunya i ex-ambaixador espanyol al Vaticà, qui manifestava al programa Foro Aberto de la televisió gallega que “'no hi ha cap diferència entre un jueu amb estrella groga perseguit pels nazis i un nen català castigat perquè parla en castellà al pati de l'escola”. Ho va dir i va mentir com el bergant busca bregues, superb i dogmàtic que va demostrar que és amb aquestes declaracions.

“Déu els cria i ells s’hi ajunten”. S’hi ajunten a l’olor de l’oportunisme polític, del centralisme espanyol que els fa rebel·lar-se contra la diferència de pensament i confonen un colp d’estat com el de Franco, o el fallit de Tejero i companyia, amb l’acte més sublim d’un estat democràtic: el fet de triar en llibertat i sense violència una opció determinada. I la independència ho és, i així ho van creure, en el segle XX i XXI estant, Lituània (1990),  Letònia (1990), Geòrgia (1991), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Estònia (1991), Ucraïna (1991), Bielorússia (1991),  Armènia (1991), Azerbaiyan (1991), Turkmenistan (1991), Kazagistan (1991), Moldàvia (1991), Kirguistan (1991), Uzbekistan (1991), Macedònia (1991), Tayikistan (1991),  Bòsnia i Hercegovina (1992), Eslovaquia (1993), Eritrea (1993), Palaos (1994), Timor Oriental (2002), Montenegro (2006) i Kosovo (2008).