LA QUINTA PERSONA DEL CONSELL D'ADMINISTRACIÓ

Amb tota la pompa i solemnitat, que normalment acompanyen les aparicions del monarca espanyol i Borbó a la televisió espanyola, amb veu ennassada i rogallosa, el rei va dir públicament, en clara al·lusió al cas Urdangarin, que la justícia havia de ser igual per a tothom. Allò, però, va ser un brindis al Sol, a la Lluna i a tots els cossos celestials que es mouen per l’univers infinit. Només una compareixença estudiada per beure a la salut de tots els crèduls infeliços, que encara pensen que el rei és un ésser alliberat de les passions humanes, calentons de bragueta internacionals i nacionals, mà llarga per replegar, butxaca ampla per guardar, moral sibil·lina de ratlla múltiple com les vibres verinoses, de vida mentidera a dojo i de irresponsabilitat més que demostrada. També el rei va oblidar dir que la justícia havia de ser igual per a tothom, excepte per a la institució reial que ell representa com a Cap de l’Estat, pel seu fill, per la nora i futura reina periodista jubilada, reformada i retocada al nostre càrrec, i per les seues filles, Elena, divorciada d’un vividor i Cristina, empleada de Caixa Banc i esposa d’un lladre amb el fetge més dur que el granit volcànic.

Que la justícia no és igual per tothom ve demostrat, diàfanament, perquè el jutge que instrueix el cas del jugador de hanball ficat a Duque de Palma i gendríssim del rei, ha pres quatre membres, d’un consell d’administració de cinc, de l’empresa Noos com persones que de tot sabien, i una s’hi ha quedat fora perquè no en sabia res de tot el que s’hi coïa, malgrat que ella signava actes, documents, contractes i tot el que li posaven al davant, sense tenir idea del lladronici que els seu noble espòs perpetrava en tot allò on ficava l’ull i la mà. La pobra xicota tampoc no sabia perquè es traslladava a un palacete superior, ni perquè ni com li entraven els diners a cabassos al palacete en qüestió i vivien millor que mai. Tampoc el rei, pare de la infanta no imputada i sogre del gendre que es xuclarà tot el marró, no en sabia res, i desconeixia com la parella feliç podia portar eixe ritme de vida en aires de legalitat quan estava suportada per una il·legalitat. Ni que parlar de la reina.

I jo em pregunte: “un rei que no té consciència de res del que està ocorrent a casa seua, i amb les dels seus fills, mereix confiança per encapçalar un Estat?” I jo em pregunte: “un rei que hauria de ser un model pels ciutadans i, pel contrari, és un escàndol en assumptes extramatrimonials, viatges ocults, caseries d’animals en perill d’extinció, negocis milionaris encoberts i que abusa en tots els aspectes de la protecció que la Constitució li brinda, mereix crèdit per allargassar la monarquia?” I jo em pregunte: “ un rei així està capacitat per regnar o se n’ha de marxar, com son avi, per la porta de darrere? El rei és culpable per acció, per omissió, per ocultació de proves o per dificultar la investigació judicial. I la filla és culpable per haver participat en tots els tripijocs del seu marit. Però, evidentment, i desmentint les paraules del rei Borbó, la justícia és igual per uns pocs i absolutament desigual per a la resta. El jutge que porta el cas Noos s’hi ha escagarrinat damunt i l’Audiència Nacional fa una pudor que mata.