EL REMOLÍ DE LES FALLES

Bé, ja hem entrat en el remolí voraginós de les Falles. Escric Falles en lletres capitals tot i que a Sagunt les falles no són majúscules, però si el daltabaix que produeixen als carrers. Avui mateix, sense anar més lluny, m’he vist en l’obligació d’agafar el cotxe i, seguint instruccions de les senyals de tota mena, colors i formes, he entrat en un circuit rodó del que era impossible sortir-se’n sens contravenir la norma de circulació. Després de tres o quatre voltes cercant solucions possibles, no n’he trobada cap i rebutjant el procediment ordinari, he aconseguit escapar, premeditadament, en sentit contrari. He avisat un, que em venia de cara amb gest no gens amigable, de què si continuava endavant, anava a entrar en una mena d’atzucac artificial del que no podria escapar si no feia el que jo estava fent. M’ha llençat una mirada furibunda, criminal diria jo, i segur que alguna cosa de ma mare m’ha dit sota bigoti. Tot seguit, amb els ulls rojos per la ràbia continguda, hi ha entrat. No sé si encara està pegant voltes, o ha acabat imitant-me, o ha mort atrapat per desesperació, com José Luis López Vázquez en “La cabina”. Són situacions kafkianes pròpies de les Falles: talls de carrers, invasió de zones per als vianants, sorolls a tutiplen, carrers plens de gom a gom, esclats ensordidors, fums amb olor a xurros i olis rescalfats, protestes veïnals, despertades aclaparadores, racons farcits de ferums de pixums, gent vençuda per l’alcohol i etcètera, etcètera, etcètera.

Però són les Falles, la festa valenciana per excel·lència, la dels colors brillants, la que dóna treball a muntons de famílies, la que fa reviscolar l’hostatgeria a ciutat, la restauració, els transports... És la festa que retorna la vida lúdica al carrer i fa oblidar les penes d’aquesta crisi que ens devora. És la folgança que ens permet riure’ns, mofar-nos, dels nostres polítics més il·lustres en la mateixa cara d’ells, en veure’ls en situacions diverses, però absurdes de vegades, com són ells, ridícules, com són ells, mentideres, com són ells, i finalment, cremar-los. I això ens fa pensar en una regeneració possible mitjançant el foc. Potser, l’endemà de consumar la cremà de les Falles, els polítics seran millors, i veuran en la flama redemptora la penitència per tot el dolor que estan creant, per tota l’arrogància que manifesten, per les mans llargues i brutes que tenen, pels comptes suïssos que no compten, per les prebendes inimaginables de què gaudeixen, per la deslleialtat abjecta al poble que els paga, i en una contrició sentida i serena decidiran ser millors.   

Les Falles, sí i no, perquè a uns ens agraden els rojos i a altres els blaus, i perquè entre uns colors i altres hi ha un món de matisos per triar. Les Falles en pau i harmonia, i si és possible, menys pels turistes, menys pels fallers que les viuen tancats en els seus locals, i més pel poble, que a la fi de tota qüestió, paga i rep ben poc.