LA HISTÒRIA ÉS OBSTINADAMENT REDUNDANT.

La historia és obstinadament redundant, i l’home és l’únic animal que entropessa dues vegades en la mateixa pedra, i no n’hi ha dos sense tres, i un llarg etcètera de dites que conformen la mil·lenària saviesa popular que ens desperta, normalment, quan ja hem patit un malson amb final dramàtic. És a dir, ens recordem del paraigua quan ja està plovent. I és que mossegar la mà de qui t’alimenta és de traïdors, o de bojos o d’irresponsables; alimentar qui et mossega cada vegada que li apropes el mos, és d’idiotes. Eixe, i no altre, és el denominador comú de la societat en general. Al País València en tenim una bona mostra de la conya que ens gastem: hem eternitzat governs que han exhaurit les arques públiques – que són diners de tots – coneixent ben bé la seua incompetència en la gestió dels recursos, la seua egolatria paranoica en l’obra pública, la seua corrupció generalitzada i una cabassada de malifetes, que haurien d’haver acabat amb ells al carrer, més prompte que tard. Per extensió, a Espanya ocorre el mateix, però, vol dir això que som imbecils? Sí, especialment aquells que contribueixen tossudament amb el seu vot legítim a mantenir vigent aquesta orgia de necetat, i en bona part, també els altres, els que durant anys i panys no hem sabut oferir opcions acceptables per a la feligresia, quan ja en sabíem molt del que s’hi estava coent i del que calia fer. Sí, sí, som idiotes irredemptes, però no molt més que en alguns països de la comunitat econòmica que mal compartim, per exemple, Islàndia, aquella illa petitona, coqueta, atrevida i volcànica, que s’hi va fer als carrers per derrocar el govern que dretes que els va llençar a la misèria.

En aquells dies, fa cinc anys exactament, el govern format per la coalició de dretes entre el Partit de la Independència i  el Partit Progressista, de caràcter lliberal, van sumir el país en la recessió més gran que havia sofert Islàndia en vàries dècades, el que va propiciar l’arribada al poder d’una coalició d’esquerres, un tripartit, en seixanta-nou anys. No obstant això, la política d’ajustos imposada pel Fons Monetari Internacional, i el descontent de la població amb la gestió de la crisi, després del col·lapse econòmic general i de la banca, ha propiciat la caiguda d’aquest govern d’esquerres i la formació d’un de centre dreta, exactament el mateix que cinc anys abans va portar Islàndia a la ruïna.  Açò significa el fi de les converses d’adhesió d’Islàndia a la Unió Europea i la retirada de la sol·licitud d’ingrés.

Qui és capaç de desxifrar aquest rumb de la imbecil·litat humana? Qui entén que els ciutadans tornen a donar el poder al mateix govern que va col·lapsar l’economia del país, i el va hipotecar per molts anys?

La resposta és simple i curta: “Nosaltres, nosaltres els valencians entenem d’això. Entenem molt de banques desdinerades, d’ajustos econòmics, de retallades en la salut pública, de reduccions en l’escola, de desnonaments, de la desfeta de les ajudes als depenents, de comiats de treballadors, de mofa social, d’esglésies avares, de corrupció institucional i privada, de lleis injustes, de justícia aberrant i de moltes coses més. Nosaltres els valencians som l’expressió genuïna de la idiotesa supina”.

Què ocorrerà a les properes eleccions? Seguirem votant als mateixos que ens han desgraciat? Tot és possible, va dir Caliu, manco que una rata faça el niu baix la cua d’un gat viu. I per tant, caldrà esperar el resultat de les urnes.