ROUCO VARELA VOL SER PRESIDENT DEL GOVERN D'ESPANYA

Com cantava aquell que presumia de ser espanyol, però viu a USA i té els diners en paradisos fiscals – per no cotitzar en la seua Espanya – la vida, en certs aspectes puntuals, segueix igual que sempre. El cardenal Rouco Varela, l’impertorbable home aspre que sempre ha volgut ser president de l’Espanya que somia adoctrinar, el desagradable sagristà de l’església immòdica que vol penjar-nos a tots un rosari al coll, el capatàs esquerp dels homes de negre que prediquen el que no practiquen, l’home intransigent que viu perfumat amb flaires de pixum santificat, eixe home, eixe, manté obertes les seues fòbies particulars, i continua clavant-se en la vida política del país a diari.

Un cop més, el frare major critica al govern per “no tenir ni tant sols un  avantprojecte de llei que permeta una protecció al dret a la vida”, en clara al·lusió a la derogació de la llei vigent de l’avortament. Al mateix temps aprofita per demanar “la reforma urgent de la legislació actual sobre el matrimoni”, perquè a ell no li agrada que la gent es case amb qui li vinga en gana, sinó amb qui ell diga. Però en canvi no demana que el govern espanyol faça una llei per capar tots els pedòfils que s’amaguen entre sotanes i sagristies, ni per tancar-los després en presons comuns de per vida, sense remissió de pena ni cap tipus d’indulgència.

En un acte enorme de supèrbia, carregada de proselitisme inútil, Rouco Varela intenta convertir els seus dogmes en lleis, i furga inclement en l’ideari del govern, perquè tothom quedem i vivim sota la influència legal del seu credo. És un insurrecte que crida a diari al sollevament contra la llei, contra la petita democràcia en què vivim, i contra el dret inalienable de la gent a creure lliurement en un déu o en un dimoni, amb la contumàcia d’un porc senglar ferit i l’arrogància d’un gall dindi, intentant posar-li la por al cos a totes aquelles persones que no creiem en dogmes evangèlics, ni en personatges tan tètrics i lamentables com ell.  

Jo no tinc por de la mort que ell predica, ni m’agrada gens la vida futura que promet, ni en mou al crit el seu missatge renitent en contra de la llibertat personal, per a poder encarar la vida en la manera que a cadascú li  plaga. A mi em mou l’esperança de la justícia ben aplicada, del treball diari per a tothom, de l’harmonia social, de la fam acabada, de la infància protegida dels faldons negres i mans blanques, de la vellesa emparada, de la riquesa repartida, dels sous justos i de la certesa en el futur de la joventut. 

Espere que el mandat d’aquest home, al front de la Conferència Episcopal Espanyola, s’acabe aviat, i que es confonga en l’anonimat més negre i més profund imaginable. I confie en no saber-ne res més d’ell, per saecula seculorum, amen.