COM MORIRÀ EL REI

De vegades se m’acut elucubrar de quina manera morirà el rei. Per la seua obstinada resistència a no dimitir en favor del fill – que no és res que em preocupe – cal pensar que el monarca d’Espanya morirà en un llit. No sabem si serà en un llit col·locat a l’efecte en el seu palau, per esperar-hi el traspàs reial a la barcassa de Caront, o en un de ben regi, amb bones vistes a l’exterior, d’un hospital. I si és un hospital, serà privat o públic?. Franco, l’últim dictador, que jugava a ser rei,  va morir en un llit, d’una habitació només per a ell, d’un hospital públic. Però clar, ni el llit, ni l’habitació, ni la cura que van tenir d’ell els metges escollits per estar-hi en eixe moment, són equiparables a la que tindrem nosaltres, pobres restes humanes de la classe mitja desapareguda, per obra i gràcia de personatges impresentables com Wert, Montoro, Rajoy i un llarg i dolorós etcètera. Pel que sembla que ocorrerà, el Rei també morirà en un llit com son pare adoptiu, el dictador de 40 anys de durada. Però no serà un llit públic, perquè el Borbó  pareix que li té una certa por a la sanitat pública i li produeix migranya, no siga que, en els últims moments de la seua ben regalada vida, necessite una aspirina i per culpa dels retalls de la Mato, no li la puguen administrar. Així que morirà a palau, rodejat dels seus fidels acompanyants: una esposa farta i avorrida d’ell i les seues infidelitats i deseiximent públic i privat, unes filles desconsolades perquè ja no podran robar a l’aixopluc del pare, un príncep pansit i reumàtic que començarà a regnar vell i tort quan altres es jubilen, una església maliciosa perquè durant el seu regnat no va poder aconseguir el top de les seues reivindicacions i un exercit content de desfer-se d’un generalíssim inepte. Ah, i en la llunyania de la humida i freda Germania, Corina, una princesa que volgué ser reinamatahari i es va quedar en no-res. I en el cas suposat que evite morir a palau  serà a un llit privat, dels que se paguen molts diners per ocupar-lo, d’un hospital dels que tenen tota mena d’aspirines per a mals de caps reials, d’un hospital amb monges de l’ordre de les Hermanas hospitalarias de Nuestra Señora de París, o de les Hijas de la Caridad de San Vicente de Paul, que és així com es diuen, en espanyol, naturalment. D’un hospital prohibit per a nosaltres, escarransides despulles d’un temps passat que fou millor.

De qualsevol manera, morirà el Borbó. I morirà com tots nosaltres, perquè com va deixar dit dit Jorge Manrique....    

“Esos reyes poderosos

que vemos por escripturas

 ya passadas

con casos tristes, llorosos,

fueron sus buenas venturas

trastornadas;

assí, que no hay cosa fuerte,

que a papas y emperadores

e perlados

assí los trata la muerte

como a los pobres pastores

de ganados”.

I arribat el moment, algun elefant se n’alegrarà d’eixir-se’n il·lès del punt de mira del rei mort, i molts humans envejaran poder ser elefants.