SINCERAMENT, JO ENCARA NO SÉ

Sincerament, jo encara no sé si m’agrada la idea de prendre el Congrés o no. Titubege, amb franquesa. Em pot el dubte, vacil·le, i no acabe de decidir si és una bona elecció o una bogeria total. No ho veig clar, i per no eixir-me’n de la senda, per no xafar el sembrat, pense en desconfiança, desassossegadament, amb l’escrúpol incrustrat del bé i del mal que tantes decisions ha coartat i tant de malestar ha nodrit. 

Només queda al front del vaixell el Capità, que ha donat festa als mariners, i ha considerat acabada la feina, quan el sol ha marcat l’ombra sense vores del migdia. Però si hagueren estat dins, si hagueren estat dins els mariners i el capità que els ordena fer, podrien haver-los convidat a eixir al carrer a escoltar la remor de la fam, del desemparament, de la injustícia legal, de l’afront diari, de la vergonya de ser útil i blasmat alhora, de caminar absent sense producte, d’engegar el dia sense dia, sense llum, amb la por per bandera i el buit en les butxaques. De ser i no ser pel cop furiós d’un ERO salvatge que t’ha convertit en res, de sentir la feblesa d’unes parets de paper prim, de la gelor del ras, de la incertesa. De la injustícia en lletres capitals i ben negres. De la por de la vacuïtat, del terror de morir en vida sis milions dues-centes mil vegades cada dia...

Sincerament, jo encara no sé si m’agrada la idea de prendre el Congrés o no, però si jo fóra fort, que no ho sóc, si jo fóra jove, que no sóc, si jo tinguera Déu, que no en tinc, si jo esperara miracles, que no espere, si jo pensara que tot és possible, que no ho és, si jo volguera la guerra, que no vull,  si jo passara fam, que no en passe, jo prendria el Congrés.