Cada dia és més evident que les manifestacions
de tot tipus, amb què recorrem els carrers de les nostres ciutats gairebé a
diari, resulten, si més no, infructuoses. Al govern espanyol no li fan ni fred
ni calor, i com els seus membres viuen menjats i beguts a boca plena,
segurament pensaran que, mentre no traspassem la frontera del crit en el carrer
(quina llauna!), ells seguiran a mata-degolla amb les seues reformes, amb les
seues retallades i amb l’opressió programada sobre els treballadors i els grups més
desfavorits per acabar amb l’estat del benestar que va ser i que ja no és.
Malgrat, però, sentir-nos tan reconfortats,
tan valents, tan inamovibles i tan decidits a encarar qualsevol circumstància
adversa quan, de regrés a casa encara ens traspua l’adrenalina pels pors de la
nostra pell, i parlem amb passió de la concurrència que ha superat de sobres
l’última manifestació, de les pancartes, dels crits, de les consignes, d’açò i
d’allò altre, sobrevé la realitat i resulta que en el ministeris, i en les
conselleries, es peten de riures de nosaltres i ens passen per la cara que ells
són els que tallen el bacallà. Eixa i no altra és la mare dels ous.
Jo desconec, en mi mateix, si amb això
contente la meua consciència i l’endormisque o pel contrari estic convençut
que, d’aquest guisa, faré realitat aquella cançó xilena, composta per Sergio
Ortega i la banda Quilapayún, que amb el pas del temps es va tornar consigna
obligada dels pobles oprimits: “el poble unit mai no serà vençut”. Però quina
desesperança sent, quina vergonya i quin desassossec en notar que amb la panxa
plena i absència de problemes econòmics, el cant es buida i el crit esdevé
només un mormoleig lleuger sense importància. I per alguns, una forma
demagògica de viure a l’aixopluc de sigles proletàries.
Oprobi, amics, humiliació en veure com en
altres societats menys educades que les nostres, si això és possible, amb
cultures més decadents que la nostra, si això és possible, amb filosofies més
impositives que la nostra, si això és possible, “el poble unit” ha estat capaç
de derrocar dictadures de molts anys, de jutjar dictadors i col·laboradors que
robaren a mans plenes els diners de tots, d’aturar mides coercitives
excessivament restrictives només per les classes socials més empobrides i
alliberar països que secularment han estat en les mans podrides i brutes de
sàtrapes impenitents. Són exemples a mirar, són exemples extremadament
pedagògics. Són l’evidència d’un compromís social, sense ambages, que lluita de
veritat i que en la lluita troba el camí de la recompensa... Tunísia, Algèria, Egipte,
Síria, Brasil...
Quin serà el dia que ens deixarem de
manifestar-nos pels carrers de les nostres ciutats cantant i cridant consignes
massa sabudes? Podria ser demà... sí, demà seria un bon dia per començar a
manifestar-nos com cal, per retrobar el camí, per saber-nos útils, i forts, i
sincers, i plens de raó, per saber que podem ser sense ambigüitats, ni por, ni
consciències anestesiades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada