EL G20 I RAJOY

La reunió del G20 en Sant Petersburgo s’ha dut a terme en l’impressionant Palau del gran duc Konstantinovski Pávlovich i de la seua esposa, Anna Fiódorovna, ordenat bastir pel tsar Pere I el Gran en 1714, com a residència d’estiu on passar les vacances. I en eixe luxós palau – no cal tanta pompa davant de tanta aflicció social – Rajoy ha entrat triomfant raonant amb Obama, el president dels EE.UU (qui ho havia de dir!), mitjançant una intèrpret que corria darrere de tots dos com un llamp, entre l’un i l’altre. Clar, Obama no en sap d’espanyol i Rajoy no en sap d’anglès, que és la norma de tots els presidents de govern d’Espanya en els anys de partitocràcia que portem. Després, cadascú ha pres un camí diferent: Rajoy a buscar el lloc que tenia assignat i  Obama a rebre les camàndules i afalagaments dels presents. Per a millor adobar-ho, el poderós grup del G20 sembla que ha esborrat Espanya del llistat de països perillosos i, encara més, ha reconegut els esforços de Mariano Rajoy per solucionar una situació considerada, en principi, funesta.

Tot açò em fa pensar que els dirigents del G20, possiblement, no veuen un bou a tres passes o que han sentit tocar les campanes i no saben on, perquè admetent que la prima de risc va abaixant, que la borsa té una certa estabilitat, que les exportacions apugen de mica en mica, que el turisme ha crescut i que els factors que guien la macroeconomia semblen positius, no és menys cert que l’economia de les famílies d’ací és absolutament delicada, que la vida laboral està feta una coca, que els EROS no paren, que els jornals són de misèria, que les viudes no poden ni menjar, que les cases dels pares estan plenes de fills de més de trenta anys desocupats i sense alternatives, que la joventut preparada se n’ha d’anar fora a treballar si no se les volen passar ben magres, que eixa classe mitja que sustentava la classe alta i rescabalava la classe baixa s’ha quedat tan prima que està punt de desaparèixer, que el nombre d’afiliats a la Seguretat Social disminueix progresivament, que infinitat d’estudiants universitaris hauran d’abandonar els estudis perquè no es poden pagar les matricules, que els serveis estan en hores baixes, que el consum intern ha arribat a un punt de maldecap sempitern, que els depenents no tenen ajudes o en tenen molt poques, que la demora bancària augmenta cada dia perquè moltíssima gent no pot complir les seues obligacions i clar, primer és menjar que pagar, encara que alguns moralistes diguen el contrari, que els empresaris volen tenir esclaus en lloc de treballadors...

El G20 té el ventre ple, i tots els membres que el conformen tenen un pare alcalde i no estan al cas ni a l’aire dels carrers, la qual cosa facilita que visquen al llimb. I mentre ells feliciten Rajoy “por sus logros” en moltes cases d’ací hi ha plors, incertesa, desesperança, incapacitat i por a un futur que encara és negre i gelat.