EL POC EFECTE DE LES MANIFESTACIONS

Jo he escrit bastant sobre el poc efecte de les manifestacions, llevat de casos molt puntuals: només serveixen per justificar uns quants personatges que, apegats l poder sota una gama de nominacions proletàries uns, de professions liberals altres i de socialdemòcrates centrats els de més enllà, viuen, creixen i s’organitzen la vida confortablement, en sous que poc tenen que envejar els dels rics tecnòcrates i polítics de sella autonòmica o espanyola i, que es diferencien en molt dels salaris dels treballadors de base, dels ingressos dels pobres resignats a ser-ho, de les pagues dels oprimits que viuen amb l’aigua al coll, dels guanys dels desvalguts sense res i dels jornals dels innocents que ploren sense dret a queixar-se. 

Aquesta situació em recorda els primers anys de la mal anomenada transició, refugi de criminals de guerra i de pau obligada, en què preparàvem accions culturals en places de bous i camps de futbol per despertar la consciència dels que ja en teníem. Llavors cridàvem contra la falta de democràcia, reclamàvem l'estatut d'autonomia, el dret a utilitzar la nostra llengua, la independència del País nostre i dels Països Catalans nostres, i uns mitjans de comunicació lliures i sense ancoratges polítics... Els decibels que la  cridòria provocava, dins del fòrum escollit, era gairebé impossible de suportar, l'alegria del moment ens embriagava, ens embogia, i cridàvem posseïts d'un esperit de conquesta social sense límits. I ploràvem d'emoció com a xiquets en vespre de reis. I ens bullia la revolució obrera dels desprotegits en la sang, i en acabar tot, se'n tornàvem a casa amb les quadribarrades al muscle, onejant-les, carregats d'il·lusió i d'esperança, però amb les mans buides, sense res, sense cap circumstància que ens resultara favorable o que ens deixara encesa una espurna d’afany falaguer. La manifestació no hi havia servit per a res: només per desfogar-nos pels vòmits acumulats durant la nostra peculiar guerra i per curar la consciència oberta en ferida reivindicativa. Teníem el que ells, senyors de l’univers, ens volien donar graciosament i poc més. 

Després de tants anys, seguim igual, perquè com diu Teresa Forcades, la monja que somia en una república que ens faça a tots igual, “els poderosos tindran por quan s'enfronten a la desobediència civil organitzada”. Però nosaltres mai no els hem fet por, perquè som tous, perquè som porucs, perquè som covards i s’ho engolim tot. Ara, després de deixar el País en fallida, amb hipoteques que perduraran més enllà d’algunes generacions; després d’atemptar contra tots els drets adquirits pels treballadors, contra la sanitat, contra el treball estable, contra l’ensenyament, contra l’estat del benestar... ara tancaran RTVV i què passarà? Vull equivocar-me, però segurament veurem, amb la resignació pèrfida dels que moren en vida, com molts treballadors es quedaran al carrer amb una mà davant i l’altra al darrere, que moltes famílies engreixaran eixa bossa de malviure que els poderosos estan produint en fruïció i acarnissament i com, vindrà un Berlusconi qualsevol, comprarà el que fou RTVV i emetrà programacions al servei del poder de torn, en Madrid i en un País Valencià que mai no hem acabat de fer.

Els polítics de La Saga, i els Botins, els Ortega, els Alierta, els Florentinos, els González, els Brufau, els Sánchez, els Entrecanales, els Álvarez, els Roig, les famílies reials i tots els parents que els acompanyen, ells, rics i poderosos, seguiran rient i nosaltres, pobres i submisos, plorant.