Arran de tot l’assumpte de la
filla del rei, estic començant a descreure d’aquest sistema de mentida i
porqueria en què estem establerts. Sincerament crec que hi ha una corrent ampla
i poderosa amb la consigna de salvar la infanta a qualsevol preu, i si el preu
és fer-nos creure que tots som idiotes patològics, doncs millor. La infanta ha
d’escapar indemne de tot aquest assumpte i el mort se l’ha de carregar “l’ensaginat”
del Furtangarin, que es va colar en una casa que no coneixia gens i ara, quan
el vent bufa en contra, se n’eixirà calentet, amb la corfa ben tocada, la seua
dignitat – si és que encara en té – per terra i la lliçó ben apresa: els
Borbons no són de fiar i una llicència de matrimoni no els obliga a res. Si els
convé, tallen i ja està. Un bon exemple el tenim en el rei, un home díscol, de
bragueta fàcil, de bona taula i millor llit, i amb la sola pretensió de
perpetuar-se en una poltrona regalada i viure a tot plaer. Només el gendre serà
qui pagarà les conseqüències d’un robatori perpetrat pels Furtangarin i la
Infanta.
Jo he treball molts anys en les
Caixes d’Estalvi i quan una persona, home o dona, estampa la seua signatura en
un document, queda lligada, a tots els efectes, a ell. Si un matrimoni compra
una casa, mitjançant una hipoteca, i la signen tots dos, tots dos són
corresponsables de les obligacions que s’hi deriven. I així, quan una hipoteca
resulta impagada i la banca procedeix, l’home i la dona passen a ser desnonats.
Encara no he vist un cas que el jutge exculpe la dona, per haver signat una
hipoteca per amor a l’espòs o per adduir desconeixement o confiança cega, i la
conseqüència és que ha d’abandonar la casa agafada de la maneta del seu marit: un
desnonament en tota regla. El mateix ha passat amb les preferents: normalment
han estat contractades pels homes de la casa, (per una qüestió cultural que li
ha donat a l’home el privilegi, mal privilegi, de fer-se càrrec d’aquests
operacions) i tots dos han sofert l’estafa.
Però clar, malgrat que la
infanta, cursà estudis de Ciències Polítiques en la Universitat Complutense de
Madrid, llicenciant-se en 1989; no
obstant que en 1990 realitzà un màster de Relacions Internacions en la
universitat de Nova York, cursant pràctiques posteriorment en la seu de la
Unesco, en Paris, durant 1991, a pesar de què ha rebut una educació integral en
els millors col·legis, ella, pobra xica rica, ha adduït que no sabia que el que
signava eren les actes de les reunions de l’empresa que comparteix al 50%, amb el
seu estimat espòs, que desconeixia que el que rubricava era un munt d’operacions
fraudulentes per amagar a Hisenda els guanys i que ella, al capdavall, no era més
que un ornament exempt de fiscalitat en l’empresa dedicada a ajudar xiquets
afectats pel càncer. Quant hipocresia i quanta maldat manifesta qui gosa de
treure diners, i viure opíparament a costa de la salut de xiquets indefensos!
Ella, la princesa del somriure
dolç, de l’educació i de la modèstia, se n’eixirà ben parada, perquè no ha
tingut cap pudor en passar-li el mort al seu home, que serà qui pagarà els
plats trencats. I quan tot el rebombori estarà ofegat per altres fets socialment
morbosos (que en Espanya no en falten a diari), el Furtangarin eixirà com un
llamp de la presó per un indult exprés i secret, i la parella, i tots els seus
fills, marxarà a un altre país, amb un suculent joc de treball, una nòmina de
moltes xifres i un estatus massa digne per a un lladre de guant blanc declarat
i comdenat. El temps tot ho esborra i aquest cas no serà diferent. I és que la
justícia, en Espanya, és una burla social més gran que la mar oceana. I si no, en
aquest cas canvieu el nom de Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima
Trinidad de Borbón Grecia pel de Dolores Martínez Hinojo i veureu com la “Lola”
ja estaria des de fa temps podrint-se en el trull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada