SOM UN POBLE PLA.

Som un poble pla. Pla i conformat. Pla, conformat i passota. Pla, conformat, passota i acomodat. Pla, conformat, passota, acomodat i meninfot. Som un poble pla, conformat, passota, acomodat, menifot i de taula parada. Som un poble pla, conformat, passota, acomodat, menifot, de taula parada i de poc de soroll. Un poble que li dóna igual el sabó que el fil roig, perquè tot és per a la roba. Un poble que va a la baixa i que espera solucions amb l’esquena dreta. Un poble que no vol fer massa aldarulls. Un poble que s’estima més quedar a la mercè de criteris aliens que moure sagramentals. Un poble que abandona de seguida i que no es corda les calces com cal. Un poble que fa Pasqua abans de Rams i que en caminar, troba tots els clots de la carretera. Un poble que s’afaita poc i para la safata per menjar. Un poble que es deixa beure l’enteniment. Un poble que només beu per matar el cuc i no per sequera a la gola. Un poble de bons homes però mals músics. Un poble que se’n riu del mort i del qui et vetlla. Un poble en el qual, cadascú carrega el seu mort. Un poble que ni plovent a semalades es desperta. Un poble que evita l’evident i pica l’ham sense mosca. Un poble que tant li val caminar per una atzucac que per una avinguda. Un poble que va de rota batuda. Un poble que celebra les desfetes, i fora bromes, com aquell qui res, un poble que viu a diari aguantant un furt imparable a mans d’uns i d’altres.

Ara, després de l’última embranzida del govern de la Generalitat Valenciana en contra de la definició que ha fet del valencià l’A.V.L, es pot pensar que l’ens està en greu perill, però ací tots continuem  anant per on l’enfilem, desunits, de rota batuda, trepitjant ous i pensant en què farem quan “elsantidesempre” tanquen definitivament l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, agafant-se a no sé quants articles de l’Estatut i a alguns preceptes de les senyes d’identitat dels valencians que ells ni cultiven ni practiquen, fent cas omís de les universitats romàniques de tot el món i de les 46 sentències judicials que s’han manifestat indicant que el valencià i el català és la mateixa llengua. Jo crec que clamarem al cel, això sí, indignats, cantarem el kirieleison demanant misericòrdia, posarem cara de pomes agres, escriurem, escriurem i escriurem omplint el feisbuk de notes educades i grolleres, de llargues i de curtes, de bones i de roïnes. Ens fracturarem els dits amb la frega de l’automàtic m’agrada i omplirem algun carrer de ciutat amb pancartes, fent files irritades, durant dues hores al dia, tres dies a la setmana i quatre setmanes a l’any, i després, farem un locaut veïnal i ens queixarem del tracte injust que rebem els valencians, però sense agafar el rave pel costat que punxa. Donarem la culpa als altres i seguirem vivint, que la vida són quatre dies, i alguns, com és el meu cas, ja n’hem viscut tres. I conte contat, ja s’ha acabat, i serem feliços i menjarem... anissos.