EL FEISBUC I LA GUERRA

Quan m’enrolí amb aquesta cosa del feisbuc sempre pensí que seria una forma amable de compartir un món cultural que, distribuït a miques arreu del món, se’t fa difícil seguir amb una certa precisió. I la veritat és que ens acosta una sèrie de passatges culturals que, de no ser per aquesta xarxa, possiblement mai no arribaríem a saber-ne d’ells, si més no i per ser precís, és el meu cas en concret. Però amb el pas del temps he comprés que la vida és aspra i difícil, injusta amb els més necessitats, magnànima amb aquells que mai no han passat necessitat, i terrible per molta gent que responent a la normalitat estàndar d’una classe social determinada, s’ha vist abocada ara a la penúria i al compadiment aliè. La injustícia social, la barbàrie de les guerres, la mort dels infants, la fam dels pobres, l’exclusió, la mala praxi de certes classes polítiques que fan compromís profitós nomes per les seues arques, sense contemplar el poble en general, que és a qui es deuen, i tota un carrell de calamitats que omplin el mapa del nostre dia a dia, ens han fet despertar a noves necessitats i ens han punxat les nostres consciències per despertar-les de la letargia de la comoditat. I es resistim a l’envit d’acceptar anormalitat per norma i estem decidits a la lluita des del comenta del feisbuc, o del què et passa pel cap o si m’agrada o no,  mentre escoltem una música deliciosa que ens emociona, encara que ben pocs estem disposats al sacrifici de la solidaritat, de la denuncia i de la subversió. I així les coses, la justícia social no podem dir que avança, ans al contrari, menjats i beguts com estem, apliquem aquella màxima de “la carn que no es cou per a tu, deixa-la cremar” i no ens fa ni fred ni calor veure, ara mateix, com la gent se les passa de tots els colors intentant viure sense perdre la dignitat. I dormim a l’empara d’una panxa plena, contenta i assegurada i, a trenc d’alba, a les palpentes, ens llevem i tot comença a rodar com ahir estava.

Cal dir les coses pel seu nom i si el sagristà no té la clau en la mà, no n’hi ha missa. El galliner està massa quiet i cal esvalotar-lo, però covem esperances de futur i esperem fer la revolta qualsevol setmana de tres dijous, és a dir, mai. Però ens redimim en el feisbuc i hi armem brega dialèctica només en raons... No cal dir res més. Bona nit i tapeu-vos, que encara fa fred. Estem en hivern i ni es mor l’abuela ni sopem.