EL NOSTRE POBLE JA NO ÉS EL QUE ERA

Pel que es veu, el nostre poble ja no és el que era, almenys, això diu el carrer. Ara és una barreja de gent que cadascú campa seguint criteris personals i que es mullen ben poc... De tant en tant una manifestació, en pau i ordre, i poc més. Després, cadascú a sa casa, perquè mentre moltíssima gent està passant-les magres per sobreviure amb mínims o recercant als contenidors per no morir de fam, altres, els que hem de fer anar aquest País, perquè encara tenim un passar decent, malgrat les retallades i les putades de tot tipus que ens han fet, i ens fan, sembla ser que estem en la inòpia i vivim com si la cosa no fora amb nosaltres. Mentrimentres, ja no ens queda res que siga nostre de veritat i tot el que podia ser-ho, o han acabat amb ell o l'ataquen en tanta desmesura i maldat, que crema els camins de la reflexió. No hi ha més que silenci i donem per passat - un episodi més - el que encara està viu i palpitant. El poble valencià només bull en festa i, fins i tot, celebrem desfetes històriques com si foren victòries i ens clavem en disputes inútils que no condueixen enlloc.

Què t'emportaries a una illa solitària per passar-hi uns anys? Alguns, primmirats i cultes, s'agafarien un llibre, música clàssica plaent, un bolígraf i uns fulls de paper per escriure hi experiències: en quatre dies serien morts, perquè les persones no podem passar sense beure ni sense menjar, com elements més primaris i capitals de subsistència. La resposta, però quedaria molt bé, seria una contestació d’alt nivell que captivaria la clientela, no obstant, ineficaç i banal, perquè el primer manament de la gent que pateix fam és poder tirar-se alguna cosa al pap per despertar viu l’endemà. I amb això, les forces ja estan exhaustes. Però els que no estem en aquesta situació, podríem fer, podríem emular comportaments ben visibles de la força que té el poble unit, organitzat i en marxa. En canvi, però estem callats, curant consciències a traves del feisbuc o articles, més o menys encertats – com aquest – en una revisteta local, sabent-ne que això no és prou i que no ens porta enlloc.

No és això companys, les consciències autocomplaents produeixen silencis, i els silencies, de vegades, injustícies. I estem vivint una autèntica degradació del nostre País i de la nostra gent a mans d’un govern incompetent... però, nosaltres què fem?