RICARDO MUTTI, EL VA PENSIERO I LA PÀTRIA

Per escoltar el Cor, piqueu l'enllaç adjunt: Emocionant i formidable

http://www.youtube.com/watch?v=7vQ_uQsITko

El dia 12 de març de 2011 Itàlia celebrava el 150 aniversari de la seua creació i per açò es va representar, a l’opera de Roma, l’òpera més simbòlica d’aquesta unificació: Nabucco, de Giuseppe Verdi, dirigida per Ricardo Muti. Hi assistia el primer ministre Silvio Berlusconi.

Nabucco, de Verdi,  evoca l’episodi de l’esclavatge dels jueus a Babilonia i el famós cant Va Pensiero que representa el lament dels esclaus oprimits. A la Italià, aquest cant és el símbol de la petició de llibertat del poble que, durant 1840 – quan l’òpera fou escrita – estava oprimit per l’imperi dels Habsbourg.

Abans de la representació, Gianni Alemanno, alcalde de Roma, va pujar a l’escenari per a pronunciar un discurs en què denunciava els excessos en copes en els pressupostos del govern. I tot açò malgrat ser membre del partit en el poder i antic ministre de Berlusconi.

Aquesta intervenció política dins d’un moment cultural tan simbòlic per a Itàlia, anava a produir un efecte inesperat, ja que Berlusconi en persona hi assistia a la representació.

Acuitat pel temps, Ricardo Mutti, el director de l’orquestra, conta allò que va esdevenir una autèntica revolució. Al principi hi va haver una gran ovació del públic. Desprès començàrem l’òpera sense incidents, però quan vam arribar al cant del Va Pensiero, immediatament s’hi sentir que l’atmosfera en el públic  es feia tensa. Hi ha coses que no es poden descriure, simplement se senten. Abans regnava el silenci del públic, però quan la gent va entendre que Va Pensiero anava a començar, el silenci es va omplir d’autèntic fervor. S’hi notava la reacció visceral del públic al plor dels esclaus que cantaven: “OH LA MEUA PÀTRIA, TAN BELLA I PERDUDA!”

Mentre que el Cor arribava a la seua fi, alguns d’entre el públic van demanar un bis. El públic va començar a cridar visques a Itàlia. La gent del “galliner” va començar a llençar papers plens de missatges patriòtics, mentre que altres reclamaven Muti com a senador perpetu.

Encara que ja ho havia fet una vegada en la Scala de Milan en 1986, Mutti va confessar tenir  dubtes en concedir aquell bis del Va Pensiero que la gent li demanava, perquè per a ell una òpera ha de representar-se del principi a la fi sense interrupcions. Simplement no volia fer un bis. Feia falta una intenció molt particular, va explicar.

PERÒ EL PÚBLIC JA HI HAVIA DESPERTAT EL SEU SENTIMENT PATRIÒTIC. En un gest sense precedents, Muti es va girar de cara al públic i els hi va dir: “Jo ja no tinc 30 anys i he viscut ma vida com un italià que ha recorregut molt de món. I ara estics molt dolorit d’allò que està passant al meu país, per això, anem a repetir el Va Pensiero. Però no serà només pel patriotisme que sent, sinó perquè aquesta vesprada, mentre dirigia el Cor que cantava “Oh el meus país, tan bell i perdut” he pensat que si continuem així anem a matar la cultura sobre la qual s’hi ha edificat la història d’Itàlia, i en eixe cas, nosaltres, la nostra pàtria, vertaderament serà bella i perduda”.

El públic assistent va rompre en aplaudiments, fins i tot, els artistes que ocupaven l’escena.

Ara s’hi ha instal·lat un “clima italià”molt dens – va continuar dient Muti – i jo he estat callat molts anys, anys massa llargs. Però voldria donar sentit a eixe cant i ja que estem a la nostra casa, el teatre de la capital, i amb un Cor que ha cantat tan magníficament, i que és acompanyat per una orquestra tan magnífica també, si vostès ho volen, els propose unir-nos tots i cantar tots junts”.

Mentre invitava el públic a cantar el Cor dels esclaus hi vaig veure gent aixecant-se, fins que tota l’òpera es va aixecar. I el Cor també. Fou un moment màgic en l’òpera.

Aquella vesprada no fou només una representació de Nabucco, fou una crida d’atenció  del teatre de la capital als polítics PER SALVAR LA PÀTRIA.

LLETRA EN VALENCIÀ DEL VA PENSIERO 

Vés, pensament, con els ales daurades,
posa't a les praderes i als cims
on exhala la seua fragància suau
el dolç aire de la terra natal!

Saluda les ribes del Jordà
i les destruïdes torres de Sió!
Oh, la meua pàtria, tan bella i perduda!
 Oh record tan amat i fatal!

 Arpa d'or de fatídics joglars
 Per què penges muda del salze?
 Reviu en els nostres pits el record,
 Que parle del temps que va ser!
 Igual que el destí de Solimà

 Canta un aire de cru lament
 que t'inspiri el Senyor un alè,
 que el patir infonga virtut,
 que el patir infonga virtut,
 que ei patir infonga virtut,
 a patir, la virtut!

Traducció de Federic Aznar