SÝRIZA, EL LLOP QUE VE.

Sýriza, l’esquerra grega, ocupa 52 escons al Parlament grec, i segurament, a les properes eleccions es convertirà en la primera força electa del país. Aleshores, si és un partit democràtic que guanya democràticament la seua representació a les urnes i si és voluntat dels ciutadans grecs que Sýriza forme govern, per què Europa té tanta por a Sýriza? Si encara només és una possibilitat que Sýriza guanye les eleccions, per què Europa no paga a Grècia la part convinguda dels rescat usurer, en què esta immersa, fins que es vegen els resultats de les votacions? La resposta és molt simple: Europa, part importantíssima en la consecució del Nou Ordre Mundial, no vol dissonàncies, és a dir, no vol al seu si governs que rebaten les pràctiques que han abocat a la misèria programada les classes mitges dels Estats riberencs, entre ells, Espanya. Les amenaces s’han multiplicat en la mesura que les eleccions s’apropen. La primera de totes és que Grècia entraria en crack d’immediat. La segona és que l’Estat grec no tindria diners per pagar les pensions, ni els sous del treballadors públics, ni comprar menjar, ni abastir els mercats, ni els hospitals ni res de res. La tercera és que Grècia hauria d’abandonar l’euro i la seua permanència a Europa, per la qual cosa, quedaria ubicada en un submón obscur sense arrels, ni futur ni cap possibilitat de sobreviure a curt termini.

I als que vivim per ací, no us sona de res aquesta lletania? Ara que s’acosten les properes eleccions municipals i autonòmiques, i faltant encara un any per les estatals, missatges similars comencen a llançar-se furibundament contra els partits que representen una esquerra renovadora, que no està conforme amb les polítiques econòmiques, socials i laborals que, el for de l’Europa Unida poderosa, amb la pretensió in ment d’un sol govern per a tots els països que la conformen i els nous que vindran, imposa a la resta d’Estats més debilitats per les conseqüències de la crisi econòmica.

Europa no vol discrepàncies, Europa vol submissió a les línies traçades pels més poderosos i accepta, com a molt – per justificar allò de la democràcia – partits malnomenats d’esquerra, que una vegada toquen poder, es conformen amb les engrunes de les taules milionàries dels poderosos i demanen, amb submissió borreguera, un lloc que ocupar a alguna sella en Brussel·les i uns escons d’última filada pels seus afiliats més significats.

D’açò en saben molt el PP i el PSOE, membres dels quals s’han permès romandre als parlaments nacionals més de 35 anys i encara que no tants, també a Europa. I com que els va tant bé, per què han de canviar de tàctica o de partit si ve el llop amb les ungles esmolades i la boca ben oberta.?