EL REI HA DEMANAT PERDÓ

El rei ha demanat perdó i ja està: amb tan poca penitència paga la pena pecar. La premsa s’ha fet ressò, en primera pàgina i lletres grans, de les paraules de penediment del monarca, que d’amagatotis i per la porta del darrere – més “cutre” no ha pogut ser – ha llençat un missatge tal com hem fet la majoria davant dels nostres pares quan érem xicotets i alguna cosa havíem fet malament. Amb cara compungida, i aspecte penitent, els hi amollàvem amb gens de contrició: “ mare, ja no ho faré mes”. Clar, allò no tenia importància perquè de menut s’erra, normalment, en poca cosa,  però un rei, encara que haja estat imposat per un general dictador que va ocasionar una guerra civil, és un rei. I com ell va dir en un discurs a la televisió, totes les persones amb responsabilitats són els primers que han de donar exemple de sensatesa i moderació en tots els moments de la seua vida. Juan Carlos I, que segurament passarà a la història amb el pseudònim  del seu vaixell, “El Bribón (el bandarra)”, no ho ha fet. I la premsa, una vegada més, tan propicia a capitanejar la salvaguarda de les vergonyes reals, i fent gala d’una autocensura inconcebible en una democràcia, fa bona la justificació real i comenta “la grandesa real i la humilitat de què ha fet ostentació”, en lloc d’explicar de manera clara i transparent  la veritat sobre la vida que porta el monarca; en lloc de donar compte dels seus negocis propis i dels que li ha consentit a la seua filla i al seu gendre, a qui ha convertit en la víctima principal d’un assumpte en què, d’una manera o d’altra, el rei i la filla també han estat part activa; en lloc d’explicar les seues caceres d’óssos borratxos a Romania i d’elefants a Bostwana – entre altres que desconeguem –  quan ell es president d’honor de la WSPA, una societat mundial que té per missió “un món on el benestar dels animals importe i la crueltat vers els animals s’acabe”; en lloc d’aclarir els obscurs negocis reials que l’han convertit en un dels monarques més rics del món, sense saber-ne res de com ho ha fet, quins han estat – i són – els seus socis, els seus assessors i els seus finançadors; en lloc de parlar-nos sobre els Valls i Taberner, de José Maria Cuevas, de Ruíz-Mateo, de Manuel Prado y Colón de Carvajal, del Sha de Persia, de Mario Conde, d’Alfonso Escamez, de "Los Albertos" , de Luis Roldán, del ex-president de ELF, Le Floch-Prigent , que va confessar haver-li regalat al rei 55 milions d’euros, del trio format per Giovanni Agnelli, Raul Gardini y Juan Abelló, que li comprà el iot Fortuna, i d’una llarga llista de persones físiques i entitats que mantenen amb el rei i la seua família llaços econòmics no confessables públicament.

Algun dia, quan la premsa d’aquest país s’allibere de la cotilla reial, espere que ens donarà aquesta informació que li reclamen i que llavors, les coses hauran transcorregut per vies democràtiques d’alliberament i la monarquia (anacrònica i antidemocràtica) ja no formarà part de la nostra societat. Llavors, possiblement, la premsa ens donarà raons de sobra per millor saber-ne del cas.

Recorrent a la saviesa popular se m’ha acut allò que hom diu, que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta. Els Borbons històricament ja han embrutat i espoliat bastant el nostre País, així que ja està bé. Que se'n vagen.